La comunicació científica ‘mission oriented’

Il·lustració: Moisés Mahiques

M’assec a desdejunar-me al cafè del Born un matí de les acaballes de juliol, fullejo el periòdic i començo a llegir la notícia del «gran avenç» assolit per investigadors barcelonins sobre una proteïna clau per a la lluita contra càncer de còlon. El text va perdent tant interès a mesura que avança, que em recorda les paraules del comissari europeu de Ciència, Recerca i Innovació Carlos Moedas durant la inauguració de l’European Science Open Forum (ESOF 2018) setmanes abans a Tolosa.

Moedas va dir dues coses bastant rellevants pel que fa a la manera com comuniquem ciència. Primer es va adreçar a investigadors i mitjans per a suggerir que no pensessin tant a comunicar els resultats i detalls del seu treball específic, sinó que tinguessin una visió més àmplia; que contextualitzessin el seu projecte explicant antecedents, relacionant-lo amb altres investigacions, parlant d’implicacions, objectius… que fossin més mission oriented i que parlessin més del seu camp en global que no de la seva investigació en particular. En altres paraules: si has publicat un article científic important sobre resistència microbiana a antibiòtics, una vegada anunciat com a titular, quan tinguis l’oportunitat d’explicar-lo en els mitjans, no adrecis les teves explicacions a aprofundir en detalls sobre metodologia –que en realitat no interessen ningú– sinó a parlar del problema global que signifiquen els bacteris resistents. Aprofita l’accés al públic per a transmetre la importància del teu camp, no les menudeses de la teva investigació. Ves cap enfora, no cap endins.    

«En molts casos, els comunicadors tenim una visió més pròxima a les necessitats de la societat que no els investigadors»

L’altra idea que Moedas va dir en la seva obertura de l’ESOF, i ens hi va insistir després als periodistes científics en una conferència de premsa, és que els comunicadors hem de tenir més veu pròpia a l’hora de transmetre la ciència directament al públic. Que no deixem el paper d’experts només als científics, perquè en molts casos nosaltres tenim una visió més completa i més pròxima a les necessitats de la societat que no els investigadors mateixos. Els periodistes científics no hem de limitar-nos a entrevistar. Ens toca assumir també el paper de comunicadors, com fan altres periodistes en l’esport o la política, perquè som millors sintetitzant i seleccionant el que és rellevant per a la gent. Per a comentar, per exemple, en un espai de radionotícies el tema de l’aigua a Mart o la qüestió dels plàstics en l’oceà, potser és millor un periodista especialitzat que fa temps que cobreix totes les arestes del tema, que no un «expert» que en deu saber molt però possiblement s’explicarà pitjor i no prepararà tan bé la intervenció, perquè no és la seva feina. Jo, que havent escrit llibres he estat entrevistat moltes vegades en programes de televisió, ràdio, o premsa, he assumit aquesta responsabilitat de parlar davant del públic «com a expert». De bon començament em sentia bastant incòmode quan em preguntaven per aspectes de neurociència sense ser neurocientífic, però després veus que funciona. Els periodistes científics podem i hem de parlar de ciència directament al públic.

Però tornem a la comunicació científica mission oriented i a la notícia de la proteïna relacionada amb el càncer de còlon. És interessant observar que el text no estava mal escrit respecte als estàndards del periodisme científic; era rigorós, el tema estava ben explicat, i contenia els principals detalls de la investigació. Però, de nou, anava cap endins en compte de cap enfora. De veritat, és genial que un periòdic publiqui aquesta notícia, però després del titular i una breu descripció, preguntem-nos què interessa més al lector: si les característiques dels pobres ratolinets inoculats amb tumors humans i «la proteïna Frindge que feia que Jagged fos imprescindible per a activar la via de Notch», o dades més generals sobre el càncer de còlon, millores en tractaments, edat d’aparició, factors de risc, noves estratègies… En realitat, és tan fàcil com pensar a qui volem que interessi aquell text. El model de periodista científic que relata en paraules comprensibles el que vol explicar el científic està bé, però hem d’evolucionar cap al que fa menys cas del que vol transmetre l’investigador i més a les preguntes que té el lector. Partim del contingut noticiós (un article ben publicat), però ampliem la història en compte d’aprofundir en detalls.

Contra els formats monòtons

Un altre article que voldria comentar és el del company i amic Pablo Barrecheguren sobre alcohol i càncer, publicat a començament d’agost en El País a partir d’una enorme metaanàlisi que va concloure que fins i tot un consum mínim d’alcohol augmentava el risc de càncer. El text de Pablo va rebre moltes crítiques, la majoria superficials pel fet que la conclusió era impopular, però algunes vàlides com que l’article no aprofundia en aspectes com la forma d’ingesta de la beguda alcohòlica. Pablo va obrir un fil en Twitter per a reflexionar sobre tot això, i pel que fa a la falta de profunditat, va dir: «És una crítica interessant sobretot perquè sí que disposo d’aquesta informació, llavors per què no l’hi he inclòs? Per espai. Els articles tenen una longitud màxima i quan s’aborden temes tan amplis és impossible tractar tots els aspectes amb la solidesa necessària. Personalment trobo que és millor deixar una idea clara abans que no intentar explicar més del compte i que els textos siguin confusos».

«Els periodistes científics podem i hem de parlar de ciència directament al públic»

Disagree. Potser estic fent el mateix i allargant innecessàriament aquest text –el missatge principal del qual ja està clar– per a complir amb el total de paraules que demana Mètode, però no estic d’acord en el que diu Pablo, i no el culpo a ell, sinó a l’edició de l’article. Sempre diem que afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries, i un tema com aquest, que va contra el principi tan estès segons el qual «un poc d’alcohol és bo», mereix una excepció. Si requereix 1.500 paraules, les hi donem. Encara que es llegeixin només els primers paràgrafs. Igual com si altres textos en tenen prou amb 300, doncs perfecte.

I és que n’estic una mica tip, de la rigidesa de l’estructura dels articles periodístics que escrivim sobre ciència, especialment en línia, on les possibilitats són enormes. Els que em coneixen saben que no treballo bé amb els editors que et marquen molt com ha de ser un article, la longitud, l’entradeta, el to, la foto… en pla «plantilla». Aquests editors impedeixen la creativitat, i en última instància, fan que sigui una llauna.

Durant el meu passat blogger escrivint els «Apunts científics des del MIT» tenia la llibertat de fer el que vingués de gust, amb posts més llargs o curts, sense fotos o amb moltes, en primera persona o neutre, o començant d’una manera o una altra en funció del que requerís la història, estudi o anècdota que volia explicar. Quedava millor. Més impredictible, però molt millor. Per això em costa pensar que un temàs com el de l’alcohol i càncer no pugui desenvolupar-se bé per falta d’espai, o que escriguem tants articles de biomedicina amb el mateix patró avorrit. En les pàgines impreses de revistes com Mètode ho entenc (i per això he de parar de teclejar immediatament), però en línia, no.

© Mètode 2018 - 99. Interconnectats - Tardor 2018
POST TAGS:

Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador de El cazador de cerebros (La 2).