Il·lustració: Moisés Mahiques
Avui és 18 de juliol i estic a la Ràpita de semivacances (els autònoms podem parar de treballar, però jo no ho considero vacances perquè ningú em paga mentre descanso). Em salta del Calendar la notificació avisant-me que he d’enviar el text per a Mètode. Confesso que em fa un poc de mandra, però òbric la carpeta del Drive on tinc Words començats (quan et vingui una idea al cap, escriu-la de seguida, perquè la sensació que te’n recordaràs és una trampa). Començo a llegir i… uf! Com en són, d’espessos! No m’acaben de fer el pes. I això que en el seu moment em van entusiasmar prou per a deixar-los plantejats. De fet, crec que són bons, però ara no em venen de gust. És com anar a un restaurant sense gana.
I això mateix és el que ens passa, a mi i a molts escriptors i periodistes: quan estem un poc cansats i saturats, costa posar-s’hi. Però hi ha una cosa que he après després de tants anys de professió: si comences, encara que sigui sense ganes, van apareixent idees i certa motivació. De fet, ja en tinc unes quantes al cap mentre escric aquestes frases.
La primera és sexual (que no us sorprengui als qui no em coneixeu: des que vaig escriure S=EX2: La ciència del sexe, em fascina intel·lectualment el desig en el comportament sexual humà). I està molt relacionada, de fet, amb el que us acabo de comentar. Resulta que, en l’àmbit de la teràpia sexual, una de les queixes més freqüents és la falta de desig dins la parella, i si el o la psicòloga que l’analitza no hi veu cap trauma o situació problemàtica de fons, molts cops sol recomanar que forcin un poc la situació. És a dir, que trobin el moment per començar certs preàmbuls, tot i no tenir-ne ganes, per tal d’arribar-hi a poc a poc. Generalment, entenem que primer ha de venir el desig mental i allò portar a l’excitació física (seguint el model lineal clàssic de William Masters i Virgina Johnson, i també de Helen Singer Kaplan). A principis del 2000, però, Rosemary Basson, professora de la Universitat de British Columbia (EUA), va proposar el model circular, segons el qual l’excitació física també pot conduir al desig mental. Això va fer que alguns terapeutes suggerissin una cosa tan poc habitual com començar a acariciar-se sense sentir-se excitat, de forma semblant al que estic fent jo ara: començar a escriure esperant que la inspiració arribi.
De fet, vaig escrivint i em venen més idees al cap. Una és que, a diferència d’altres columnes de Mètode, aquesta l’estic escrivint en català (els editors de Mètode –hola, Susanna!– em diuen que escrigui com vulgui i després es tradueix el text). La meva llengua materna és el català, però com que els últims anys he escrit moltíssim més en castellà, solc trobar-m’hi més còmode. Però ara, sense adonar-me’n, he començat en català, i estic recordant el treball del ja desaparegut Albert Costa de la Universitat Pompeu Fabra sobre les emocions associades a la llengua materna i a d’altres que hem après. Aquestes darreres tenen menys càrrega emocional; per exemple, és més fàcil mentir en anglès, o ser-hi més pragmàtic, o que t’hi molesti menys un insult. Això possiblement vol dir que estic sent més sincer i espontani amb aquest text. També pot ser que estic a la Ràpita, obvi, però jo amb mi mateix penso en català i crec que sí que hi ha alguna cosa del que he comentat sobre emocions i llenguatge.
Una altra cosa que he recordat és una conversa que vaig tenir fa dues setmanes amb un neurocientífic especialitzat en ictus, amb qui vàrem parlar de quines capacitats es perdien en funció de l’àrea del cervell afectada. No sé com, vàrem acabar parlant de cansament i motivació, a partir d’un estudi que demanava a voluntaris subjectar uns pesos durant el màxim de temps possible. Quan aquests deien de manera genuïna que ja no podien més, si se’ls oferia una recompensa econòmica, encara aguantaven una bona estona. Sembla obvi, però em va recordar a estudis semblants en què als voluntaris que estaven a punt de deixar caure els pesos se’ls desactivava, mitjançant estimulació magnètica transcranial, una àrea del cervell associada a la fatiga, i llavors aguantaven més. Un altre article parlava d’una noia que tenia una lesió a aquella mateixa àrea del cervell i no sentia el cansament. Podia córrer i córrer fins que li fallaven els músculs o notava problemes, però no sentia fatiga. El rerefons d’això és que la fatiga és un senyal protector per evitar lesions que s’activa abans que el múscul estigui al màxim del seu potencial. Llavors, d’una banda, l’entrenament és una manera de dir-li al cervell que pot tardar un poc més a llançar aquest senyal; de l’altra, resulta que, amb molta motivació, el cansament cerebral es nota menys. Per això abans em costava començar a escriure, i ara ja estic llançat i em sento més fresc mentalment que fa vint minuts (en dic vint, i no sé si en són més o menys, perquè estic en flow i evito mirar les notificacions del telèfon per no perdre’l).
De fet, l’altra cosa que m’ha vingut al cap és un missatge sobre la importància de la il·lusió que els vaig llançar als alumnes del màster de telecomunicacions de la Universitat Politècnica de Catalunya, fa també un parell de setmanes. Dir-los que persegueixin els seus somnis i il·lusions és un tòpic, però hi crec plenament, sobretot amb alumnes tan brillants, motivats i treballadors, que tenen capacitat per aconseguir el que vulguin. Jo sempre explico que, als agraïments dels meus llibres, sempre hi incloc un: «A la il·lusió, perquè en moments delicats és la que decideix». Em refereixo al fet que escriure un llibre, o enfrontar-se a qualsevol repte important, no s’assoleix només amb capacitat: s’hi requereix molt d’esforç. I hi haurà moments –escrivint un manuscrit, creant una start-up, escalant una muntanya– que la cosa es complica: no es veu tan fàcil com a l’inici es pensava, sorgeixen problemes, apareix la possibilitat de deixar-ho córrer… I llavors és quan la il·lusió decideix: si és gran, es tirarà endavant; si és petita, s’abandonarà el projecte. Tot depèn del premi psicològic que signifiqui per a la persona publicar el llibre, muntar l’empresa o fer el cim de la muntanya.
Però és important ser conscients que aquest estat subjectiu no és sempre el mateix. La mateixa tasca uns dies ens farà més il·lusió que altres, i també tindrem la sensació d’estar més o menys fatigats segons el moment. És intercanviable: jo ara no sé si la mandra per començar a escriure era per esgotament mental o per poca motivació. Però tant se val.
Una opció és deixar la tasca per a un altre dia, i l’altra és forçar-t’hi un poc. Jo, coneixent-me, en l’àmbit laboral prefereixo forçar-me. Ai, mare, que ara em ve al cap el capítol d’El cazador de cerebros amb el premi Nobel Daniel Kahneman sobre els factors inconscients que contribueixen a la presa de decisions, i podria lligar perfectament un parell d’estudis amb el que estic comentant. Però ho deixo per al proper text. Sobre Kahneman prefereixo escriure més endavant utilitzant el que ell defineix com a system 2 (el pensament lent i racional) que el system 1 (la forma de pensar ràpida i intuïtiva). Bon estiu (o tardor quan em llegiu)!
