Il·lustració: Moisés Mahiques
Vaig començar a prendre’m seriosament l’assumpte del canvi climàtic a la tardor de 2007. Sent un Knight Science Journalism Fellow del MIT, vaig assistir a un seminari privat a Harvard amb John Holdren, que l’any següent s’incorporaria al govern d’Obama com a assessor científic. Holdren va dedicar la primera hora del seminari a exposar-nos la ciència del canvi climàtic, i la segona, a aspectes polítics, econòmics i socials. Les seves dades, narrativa i missatges van ser excel·lents. Em vaig quedar amb dues idees, en aquell moment poderoses: la primera va ser la frase «com més mitigació, menys adaptació necessitarem per a evitar el patiment», que representa tres valors equilibrant-se constantment. Si en baixem un –per exemple, la mitigació– i un altre puja poc –per exemple, l’adaptació– el tercer es dispara –el patiment–. I així qualsevol combinació.
El segon concepte que em va atrapar va ser la definició de les tres fases d’escepticisme en canvi climàtic: la primera, i més grollera, és a dir, que aquest no existeix o que no és causat per l’ésser humà. La segona, és a dir, que els científics exageren i que, de fet, la situació no és tan greu. I la tercera, que segons Holdren estava apareixent de manera perillosa, era pensar que és un fenomen massa complex de manejar i que no podem fer res per a evitar-ho.
Recordo també Holdren advertint que, si continuem així, aviat aconseguiríem la xifra inaudita de 400 ppm de CO2 a l’atmosfera (el 2022 vam passar dels 420 ppm). I explicar-nos que a la Conferència del Clima d’aquell any a Bali no s’esperaven grans avenços perquè era preparatòria per al que havia de ser el punt d’inflexió en el maneig internacional del canvi climàtic: l’acord global a signar a la COP de Copenhaguen el 2009.
Vaig sortir d’aquest seminari atrapat per l’aspecte científic i per les implicacions planetàries que suposava, i convençut que, com a periodista científic, havia d’analitzar i cobrir el moviment negacionista, especialment el dels EUA. Vaig començar a estudiar, al MIT vaig anar a classe de l’expert en clima extrem Kerry Emmanuel i, fins i tot, vaig analitzar la literatura científica des d’una perspectiva escèptica. Tot per a convèncer-me que ni escepticisme ni històries. Efectivament, teníem al davant una amenaça global gegantina provocada per les emissions històriques dels EUA i Europa i les que estaven creixent des de la Xina.
Els meus primers textos pretenien explicar de manera molt clara la ciència subjacent a l’escalfament global i al canvi climàtic, suggerir que tots podíem reduir una mica la nostra empremta de CO2 i, sobretot, denunciar que els governs havien d’emprendre accions contundents i immediates de mitigació. L’arribada d’Obama semblava una bona notícia, però va arribar el 2009 i Copenhaguen va ser un fracàs. No hi va haver acord, sinó frustració i decepció climàtica generalitzada. Jo, mesos després, llegint les mateixes cantarelles de dades, reivindicacions, crides… recordo escriure que «des de Copenhaguen tot el que llegeixo i escolto en relació amb el canvi climàtic és un malson que es repeteix». Continua sent vàlid.
Aleshores vaig conèixer especialistes del Banc Mundial que treballaven en mesures d’adaptació a Amèrica Llatina. És a dir, a preparar-se davant el deteriorament de corals al Carib, la desertificació en certes zones, l’arribada de fenòmens climàtics extrems, la pèrdua de les glaceres, les migracions climàtiques… Fenòmens que es produirien en zones que no havien causat el problema, però que sí que el patirien. Vaig començar a escriure sobre adaptació i de com la factura d’aquesta injustícia climàtica l’havien de pagar els països emissors, definint-me llavors ni com a optimista ni pessimista, sinó com a realista climàtic.
«La meva única esperança en la mitigació del canvi climàtic és tecnològica, és a dir, que hi hagi un progrés radical que canviï les regles del joc»
Passava el temps i les millores en energies netes eren tan insuficients que no compensaven l’augment de demanda global. Les emissions de CO2 no paraven de créixer; a les COP es parlava molt i es feia poc, i, mentrestant, un dia vaig pujar a la segona glacera més monitorada del món, la del volcà Antisana a l’Equador, a més de 4.000 metres. Vaig escandalitzar-me quan els científics em van mostrar la brutal reducció de gel any rere any i les implicacions que això podria tenir en el subministrament d’aigua de la ciutat de Quito. La meva indignació climàtica es va disparar; els meus textos van créixer en agressivitat. Un altre moment important en la meva carrera va ser quan vaig entrevistar per a El cazador de cerebros Christiana Figueres, la llavors secretària de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. En aquell moment, ella estava treballant en allò que seria l’Acord de París i al final de l’entrevista va dir: «Si no aconseguim actuar, ens acostem a un futur on la pobresa serà inevitable». I es va posar a plorar, gairebé gemegant en veu baixa «és tan injust…». Jo em quedava sense esperança climàtica.
El 2015, Figueres i altres somreien en signar l’Acord de París. Va ser sens dubte important, però em semblava una ingenuïtat climàtica pensar que això frenaria el deteriorament de l’Antisana i reduir les emissions de CO2 al ritme necessari per a evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic. Òbviament, seria molt pitjor arribar a 2100 amb 4 ºC de pujada de temperatura global que amb els gairebé inevitables 2 ºC , però fins i tot això suposarà situacions dramàtiques a certes regions del planeta. Em vaig començar a sentir un pessimista climàtic i a situar-me a la tercera fase de l’escepticisme de Holdren. Però no només jo.
El terme canvi climàtic (científic i neutre) es va començar a substituir per emergència climàtica (que crida a l’acció) i crisi climàtica (que implica no només el fenomen atmosfèric, sinó les seves conseqüències), i juntament amb els episodis creixents de clima extrem que han deixat onades de calor aberrants, incendis, inundacions, pèrdua de biodiversitat als països afortunats que encara en tenen, etc., es va començar a generar un pragmatisme climàtic que es va veure ben reflectit a la passada COP d’Egipte el 2022.
La COP27 va acabar amb l’acord d’obrir un fons destinat a pagar els desastres que generarà el canvi climàtic als països més pobres i vulnerables. Això sí, va quedar per concretar amb quins mecanismes financers es comprometrien els països emissors a nodrir aquest fons (i també quins països seran considerats «vulnerables»). Hi apareixen expressions com «danys inevitables», i jo estic fent un nou gir del que és global al local. La meva única esperança en la mitigació és tecnològica, és a dir, que de cop i volta hi hagi un progrés radical en fusió nuclear, captura de carboni, emmagatzematge energètic o el que sigui que canviï les regles del joc. El meu missatge cada vegada que parlo del tema és que cada poble, territori o regió comenci a analitzar com afectarà el canvi climàtic i què ha de fer per a preparar-se. En altres paraules, la meva versió més pessimista creu que ens apropem a un «campi qui pugui», per la hipocresia climàtica dels governs de països emissors i, en realitat, de molts dels seus ciutadans, que ens queixem de les pujades de la llum i la benzina. Parlem del futur, però allò que realment ens preocupa i ens mou visceralment és el present. Però ja paro, perquè el meu discurs fa estona que ha deixat de ser constructiu. No em feu cas i continuem intentant el miracle climàtic.
