Els músculs respiratoris funcionen de manera automàtica. Encara sort. La seua funció està controlada per circuits nerviosos poc flexibles, centrats en la molt noble i necessària tasca de la ventilació pulmonar. Es tracta d’una norma general dels mamífers –i altres animals– que, no obstant això, els humans ens saltem alegrement: en el nostre cas, podem variar el ritme automàtic de manera voluntària, una habilitat que pot semblar poca cosa però que reflecteix un canvi evolutiu de gran transcendència. Gràcies a la presa de control voluntari d’aquests músculs, podem apartar-los breument de la seua missió respiratòria i utilitzar-los per a tocar la trompeta, emetre vocalitzacions amb gran precisió o llançar sonores riallades. Curiosament, la postura bípeda sembla haver tingut un paper clau i poc conegut en aquesta conquesta.
Amb la bipedestació les mans van quedar lliures, i això va resultar molt útil per a llançar pedres, transportar coses i elaborar tota mena d’artefactes. A més, va alliberar els músculs que s’encarreguen de la respiració d’un jou particular. En els quadrúpedes existeix un acoblament entre la locomoció i la respiració que és, en general, fix: un cavall al galop expulsa l’aire aprofitant l’impacte de les potes davanteres contra el terra –i això constreny el tòrax–, i inspira en el període de «vol» que segueix. La seua marxa segueix un ritme gambada/respiració d’1:1. No el pot canviar. L’arquitectura del seu cos i del seu sistema nerviós li impedeix modificar a voluntat la freqüència respiratòria, ja que la locomoció genera importants constriccions mecàniques en la ventilació.
«Una riallada humana pot desencadenar-se automàticament davant alguna cosa que ens resulte graciosa, però una vegada en marxa podem modular-la i també podem fingir-la»
No obstant això, en el nostre cas no ocorre això i el control sobre la respiració és particularment flexible. Durant la carrera (som bons corredors de fons; ho feien els nostres ancestres del paleolític –per a cansar les seues preses– i molts ho continuen fent avui dia per esport) sincronitzem el ritme respiratori amb la locomoció, de manera que fem dos passos per cada inspiració i dos més durant l’espiració, és a dir, marquem un ritme gambada/respiració de 2:1. Aquesta és la ràtio més comuna, però podem canviar-la; hi ha corredors que utilitzen un ritme de 4:1, uns altres prefereixen 5:2, 3:1, etcètera. La respiració va acoblada al pas però, al contrari que els quadrúpedes, podem variar a voluntat el tipus de sincronització, ja que la postura bípeda va alliberar les nostres extremitats davanteres de les tensions de la locomoció: els músculs respiratoris no han de preocupar-se de la tracció que patiria el tòrax amb l’impacte de les extremitats davanteres contra el terra.
Controlem de manera precisa la respiració (encara que no des del primer moment: de menuts ens costa bufar els ciris) pel fet que el procés evolutiu ens ha dotat de connexions directes entre el còrtex cerebral i les neurones encarregades de les contraccions musculars, detall que va resultar molt útil per a ampliar el nostre rang de vocalitzacions i facilitar l’exteriorització del llenguatge. Però, a més, tot això té una simpàtica conseqüència: podem riure com ningú. Els nostres parents els ximpanzés, encara que no són quadrúpedes obligats, mantenen un control respiratori automàtic i sincronitzat amb la marxa, amb un ritme d’1:1 que no poden canviar a voluntat. A causa d’això, el seu riure –sí, els ximpanzés tenen alguna cosa semblant al riure– consisteix, per dir-ho d’alguna manera, a respirar ràpid i generar un sonor pantaix amb cada inspiració i espiració. Els humans, no obstant això, riem d’una altra manera, només amb l’espiració, exhalant aire en una sèrie de passos entretallats que podem regular amb estils d’allò més creatiu.
Una riallada humana pot desencadenar-se automàticament davant alguna cosa que ens resulte graciosa, però una vegada en marxa podem modular-la i també podem fingir-la, tot això gràcies, en part, a la bipedestació. I els cavalls… poden soltar una riallada?
