Als humans moderns ens està resultant complicat trobar-nos. El major repte de la neurociència és comprendre com sorgeix la ment autoconscient a partir de l’activitat electroquímica de la protuberància de cèl·lules que tots transportem dins del crani. Cada vegada que despertem i entrem en estat de vigília, aquesta protuberància, l’encèfal, modifica la seua activitat i n’emana la ment, la percepció que tenim de la nostra existència.
L’ortodòxia neurocientífica fa servir la idea que la ment és el cervell en funcionament i rebutja tot allò que faça olor de dualisme cartesià, un fet que resulta coherent amb les observacions experimentals. L’existència d’una substància pensant –res cogitans– independent del cos material no encaixa gens bé en la ciència actual: la consciència sembla una propietat emergent de l’activitat neural. No obstant això, en l’exercici d’espantar qualsevol tipus de bruixeria metafísica, la majoria d’exploradors de la ment hem rebutjat com a constructors de l’autoconsciència, sense més, tots els elements aliens al cos, incloent-hi també l’entorn social i la seua cultura. I això, per a alguns pensadors com l’antropòleg Roger Bartra, és un error que pot portar-nos a no trobar l’eixida del laberint que condueix de l’encèfal a la ment.
La idea que empra Bartra consisteix a entendre els processos culturals i socials com a elements completament necessaris per a l’emergència de l’autoconsciència en els humans moderns, no ja com una cosa essencial en el procés evolutiu –d’això hi ha pocs dubtes– sinó com a necessària en el desenvolupament ontogenètic. De fet, i fent servir l’etimologia, la paraula consciència fa referència a «conèixer amb uns altres». Segons això, per a generar autoconsciència ens servim, al costat de les estructures i sistemes de l’encèfal, d’una «pròtesi formada per la xarxa cultural i social» que té cadascú. Una pròtesi que Bartra denomina «exocervell».
En la nostra espècie, les evolucions biològica i cultural estan inextricablement lligades des de fa almenys 300.000 anys. La nostra vida en societat es nodreix de la cultura –i al mateix temps l’alimenta–, però tot això depèn de característiques biològiques ancorades en els gens que han resultat del procés evolutiu. Per a establir la xarxa cultural que hem mantingut i engreixat generació rere generació són essencials el pensament simbòlic i el llenguatge. El nostre sistema nerviós ha desenvolupat una capacitat extraordinària per a nodrir-se d’informació cultural procedent de l’entorn social. Som màquines d’aprendre i, abans que moltes altres coses, el que aprenem és un llenguatge.
«La individualitat i el caràcter privat i intransferible que caracteritzen l’autoconsciència necessiten dels altres per a manifestar-se»
Tot això, la importància de la vida en societat per a produir un «jo», pot semblar obvi; però la idea que llança Bartra va molt més allà. Segons diu, una ment humana moderna no està completa prenent tan sols el material neural que hi ha dins del crani, sinó que una part essencial del seu metabolisme està constituïda pel sistema simbòlic cultural. Tenim un exemple fascinant en les persones sordcegues, com la nord-americana Helen Keller. De menuda no va rebre una educació formal fins prop dels set anys. Una persona, un cervell en funcionament, que no ha aprehès què són els símbols, és un ésser sense autoconsciència; o almenys això és el que explica la mateixa Helen Keller.
Un nadó sense problemes de percepció sensorial aprèn sense esforç la màgia dels símbols. Però Hellen Keller va romandre aliena a aquesta màgia, tancada en el seu món de silenci i foscor, fins que un dia la seua professora li va posar una mà sota un doll d’aigua, alhora que sobre la palma de l’altra mà li feia el signe per a aigua. De sobte, va comprendre que les coses que tocava i olorava es podien anomenar, i això no solament va significar l’aparició de les coses mateixes, sinó també de la seua ment. Keller va escriure anys més tard que, abans del descobriment del llenguatge, la seua ment no existia com a tal; vivia en un estat de vigília en el qual no hi havia res, només reaccions viscerals. No tenia consciència de la seua pròpia existència. La comunicació mitjançant símbols va generar la seua ment autoconscient, i això es fa no solament amb l’activitat neural, sinó també amb la comunicació simbòlica en un entorn social.
Es dona així la interessant paradoxa que la individualitat i el caràcter privat i intransferible que caracteritzen l’autoconsciència necessiten dels altres per a manifestar-se. La nostra inescrutable individualitat autoconscient fa la seua aparició en la mesura en què ens relacionem i interaccionem amb altres éssers humans.
