La memòria de les meues mans

El dia que vaig comprar una rèplica de la Venus de Willendorf no la vaig mirar. Vaig guardar la petita figura a la butxaca i vaig esperar a asseure’m en un lloc tranquil. Aquell lloc va resultar ser una sala d’actes en què es projectava la pel·lícula de 1962 The miracle worker, sobre el despertar cognitiu de la xiqueta sordcega Helen Keller (El milagro de Ana Sullivan en la versió en castellà). Feia uns quants dies que li pegava voltes al que Helen Keller havia escrit sobre la seua percepció del món a través de les mans: «A través del tacte conec l’exuberància del sòl, les delicades figures de les flors, les nobles formes dels arbres i la varietat dels vents forts.» Llavors se’m va acudir explorar i memoritzar una figura amb el tacte, prescindint per complet de la vista. Mentre veia la pel·lícula vaig estar més d’una hora explorant aquella figura amb els dits, sense mirar-la en cap moment.

A poc a poc, en algun lloc del meu cervell (en l’escorça somatosensorial?, en l’escorça visual?, en ambdues?, en una altra part?) es va anar configurant la imatge tridimensional d’aquella coneguda mostra d’art del paleolític. Encara que tenia una idea de com era el seu aspecte bàsic, resultat del que pot ser una cultura general (una escultura menuda, rabassuda, d’una dona amb els pits molt grans), abans de la meua exploració tàctil seria incapaç de fer-ne un dibuix fidel. D’igual manera que si ara em demanen que dibuixe, de memòria, sense mirar un mapa, el perfil de les illes Canàries i la situació d’unes illes respecte a les altres.

«Som animals visuals i, de manera comprensible, la majoria de les persones a penes exercitem la memòria tàctil»

Les paraules de Helen Keller havien estimulat la meua curiositat: «No em correspon a mi dir si veiem millor amb la mà o amb l’ull. Només sé que el món que veig amb els meus dits és viu, rubicund i resulta satisfactori. El tacte proporciona a les persones cegues moltes certeses agradables que els nostres companys més afortunats es perden, ja que el seu sentit del tacte roman sense cultivar. Quan miren les coses, es fiquen les mans a les butxaques.» Em vaig preguntar com seria la imatge que generaria la meua ment després d’explorar una figura amb el tacte. Seria més fidel, més contundent, que la que podria obtindre en explorar-la amb la vista?

Lorenzo Ghiberti, després de veure a Roma una escultura d’Hermafrodit, va escriure: «La perfecció de coneixement, mestratge i art que mostra està més enllà de les capacitats del llenguatge. Les seues belleses més exquisides no poden descobrir-se amb la vista, només amb el tacte de la mà.» Recordava aquestes paraules mentre Mme. Willendorf feia voltes entre les meues mans. Vaig descobrir que la percepció tridimensional és molt més eficaç en usar les dues mans que només una. No sols hi ha més receptors sensorials treballant, sinó que el sistema propioceptiu –que s’encarrega de detectar la posició del nostre cos en l’espai– subministra informació sobre les posicions relatives de dits i mans.

Per a rematar el meu petit experiment, encara sense haver mirat a la cara ni una sola vegada la venus, vaig agafar un llapis i vaig tractar de dibuixar-la en un quadern, de memòria. Vaig fer tres dibuixos: de front, per darrere i de perfil. La memòria tàctil és clarament tridimensional: amb la informació que havia obtingut podia dibuixar-la des de qualsevol angle. El resultat em va semblar satisfactori. Ara faltava confrontar la meua memòria amb la figura; a aquelles altures tenia unes ganes boges de mirar-la. La vaig observar amb els ulls i la vaig trobar una mica més voluptuosa que com l’havien construïda en el cervell les meues mans, i amb el cap una mica més gros, però en essència el que havia arribat a la meua ment era una imatge acceptablement fidel.

Som animals visuals i, de manera comprensible, la majoria de les persones a penes exercitem la memòria tàctil; no obstant això, seria meravellós poder recórrer amb les puntes dels dits una escultura de Canova, de Donatello, o la Porta del Paradís de Ghiberti, i recordar aquella sensació anys més tard.

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)
Neurofisiòleg i comunicador científic. Departament de Medicina de la Universitat de la Corunya.