Alguns ocells tenen una habilitat notable per a reproduir els sons de la parla humana. Són màquines de repetició que ens amenitzen l’esperit, però sense que hi haja en aquesta activitat cap substrat de pensament simbòlic. L’assoliment resulta cridaner perquè la producció i articulació dels fonemes és una tasca neuronal i muscular complexa. Tant és així que en el camp de la paleoantropologia avui es discuteix si els nostres parents neandertals posseïen o no les estructures corporals auditives i vocals per a generar alguna cosa similar a la parla –el que, compte!, no implica llenguatge–. En qualsevol cas, l’exemple dels ocells mostra que descobrir que l’anatomia neandertal posseïa la potència de percebre el nostre rang sonor o de produir el nostre ventall de vocalitzacions no prova cap capacitat simbòlica i, encara menys, de llenguatge –al contrari del que, amb una certa frivolitat científica i periodística, podem llegir sovint en la premsa.
«Posem-nos a recer d’expressions com “no hi ha cap dubte”, “prova definitiva” o similars. La ciència no s’hi adiu»
Si traslladem la perícia per a captar i reproduir sons al món visual, llavors parlem d’art figuratiu. Els humans som bastant maldestres amb això: ens costa realitzar còpies –per exemple, dibuixos– del que veiem. Una criatura de tres anys és capaç de parlar amb sorprenent fluïdesa i d’imitar a l’instant qualsevol paraula nova que li posem davant; no obstant això, si li donem un llapis i li demanem que pinte una flor, el que farà serà un gargot difícil d’identificar. Precisament per això –per la dificultat que comporta la representació clara, senzilla, elegant i amb traços ferms de, per exemple, un cérvol– ens sorprèn l’art del paleolític. Chauvet, Altamira, Lascaux… ho hem anomenat art perquè a nosaltres ens ho sembla, independentment dels motius que impulsaren la seua realització. Aquells dibuixos i gravats són tan admirables que s’han convertit en la prova definitiva de l’aparició de la ment moderna, de l’explosió del pensament simbòlic i, al seu costat, del llenguatge. No hi ha cap dubte: les persones que es van endinsar en la cova de Chauvet eren, cognitivament, «nosaltres».
Però… no tan de pressa. Posem-nos a recer d’expressions com «no hi ha cap dubte», «prova definitiva» o similars. La ciència no s’hi adiu. En el fons, per a representar un cérvol amb mestratge el que es necessita és una bona memòria visual i un control motor inusual. Assumim capacitats simbòliques i lingüístiques plenes en els nostres parents del paleolític superior perquè estudiem l’aixovar cultural complet; en sentit estricte, l’«art» per si sol no en seria una prova, com ens va ensenyar la xiqueta autista Nadia Chomyn (1967-2015). En 1998, el neuropsicòleg britànic Nicholas Humphrey va publicar en el Cambridge Archaeological Journal un sorprenent article titulat «Cave art, autism, and the evolution of the human mind». Humphrey s’havia adonat d’alguna cosa que havia passat desapercebuda per a la paleoantropologia: entre els tres i els sis anys Nadia havia realitzat dibuixos de cavalls, humans, vaques, elefants i altres animals amb un mestratge sorprenent, dibuixos amb un aspecte i característiques d’estil (factura dels traços, superposició d’imatges, etc.) molt similars a les de l’art parietal paleolític. Nadia patia limitacions socials i motores severes; va fer els seus dibuixos amb una «ment premoderna», mancada de llenguatge, sense tot just capacitat simbòlica, sense interès en la comunicació i sense entrenament artístic previ. El cas de Nadia va mostrar que no podem assumir en els nostres ancestres del paleolític capacitats cognitives típiques de la ment moderna (simbolisme, llenguatge) a partir tan sols de l’art rupestre.
Fa uns mesos es va trobar a Alemanya una falange de cérvol gegant amb unes marques de tall realitzades de manera intencionada fa 51.000 anys; la premsa i alguns científics ja parlen de la «prova definitiva que els neandertals eren capaços d’un pensament complex i simbòlic». No tan de pressa…
