A mitjan segle passat els científics es pensaven que havien trobat el circuit encefàlic del plaer: grups de neurones que s’activen davant certs estímuls i que indueixen un estat emocional que pot generar addicció i –almenys en els éssers humans– una sensació subjectiva de benestar.
Així que, al començament, va anomenar-se circuit del plaer o de recompensa (inclou dues regions que semblen tindre un paper crític a l’hora de posar en marxa la festa: l’àrea tegmental ventral i el nucli accumbens) i hi participen molts tipus de neurones que, per a comunicar-se entre si, alliberen substàncies –neurotransmissors– com ara glutamat, GABA o dopamina. Les drogues d’abús, els jocs d’atzar, alguns fàrmacs i altres circumstàncies de la vida poden donar lloc a una sobreactivació d’aquesta xarxa nerviosa i produir desajustaments importants que acaben modificant tant els mateixos circuits –les sinapsis entre les neurones– com la quantitat de neurotransmissors que s’alliberen en aquestes sinapsis. Sorgeixen així les addiccions i les dependències a algunes substàncies o comportaments.
En la ciència popular molts investigadors i divulgadors simplifiquen l’assumpte associant dopamina amb plaer, ja que la dopamina té un paper essencial en el nucli accumbens; però la cosa no funciona així. És un gran –i molt comú– error relacionar una regió encefàlica i un neurotransmissor amb una funció complexa, ja que el sistema nerviós no funciona amb mòduls aïllats, ni tampoc hi ha cap nucli nerviós que es gestione amb una sola substància transmissora. El que tenim aquí dins són xarxes articulades per l’alliberament d’un complex brou químic. Les dades que ara tenim indiquen que la gènesi dels estats emocionals i el seu paper en la modulació dels nostres sentiments –les percepcions subjectives– requereixen explicacions més elaborades. Per exemple: el sistema format per l’àrea tegmental ventral i el nucli accumbens no sembla estar relacionat de manera directa amb la sensació de plaer, sinó que en realitat s’activa de manera més intensa amb l’anticipació d’aquesta possible cosa o situació plaent. A causa d’això, alguns investigadors han canviat el terme de circuit del plaer o de recompensa pel de circuit de cerca o d’anticipació. En les addiccions la motivació orbita al voltant del desig i l’anticipació; el plaer final –que pot arribar o no– és cosa d’altres circuits neuronals. Una persona addicta a anar de compres sent més atracció per l’acolorida i estimulant cerca que pels mateixos objectes que adquireix.
En la vida quotidiana el circuit de cerca s’activa contínuament: sentim una motivació que ens resulta atractiva davant la pròxima visita d’una persona estimada, l’avís que tenim un paquet en correus, l’olor d’una cuina que anticipa un menjar suculent, la preparació d’una excursió al camp o a la platja… Després, tot això succeeix i la visita, el paquet, el menjar o l’excursió poden resultar més o menys plaents. Almenys, tenim assegurada l’emoció inicial.
«En la ciència popular molts investigadors i divulgadors simplifiquen l’assumpte associant dopamina amb plaer, però la cosa no funciona així»
I és reflexionant sobre la cerca permanent del plaer, la generació contínua d’expectatives, sorpresa i desig, quan apareixen els llibres, que és on volia arribar amb tota la introducció de dalt: un llibre sembla l’objecte perfecte per a activar el circuit de cerca o d’anticipació de manera continuada i sense dolor, encara que, això sí, amb la possibilitat d’una sòlida addicció. Cada pàgina d’un bon llibre –d’aquests que atrapen i segresten la ment, d’aquests que fan venir més set a mesura que anem bevent-los– genera expectatives i incertesa, i activa el desig de descobrir quina sorpresa ens ofereix la pàgina següent que, al seu torn, alimenta de nou les nostres ànsies de cerca. És l’expectativa, amanida amb sorpreses, que no té fi; l’addicció perfecta, que alimenta.
