Foto: Jorge Wagensberg
Ciència i art són dues formes de coneixement. Comparar l’una amb l’altra té interès tant per allò en què coincideixen com per allò en què difereixen.
Comprendre és buscar el punt comú entre coses diferents i tots dos coneixements, la ciència i l’art, pretenen, a la curta o a la llarga, comprendre la realitat. En això coincideixen. Però la ciència mira, per ofici, de comprendre amb la mínima ideologia possible, mentre que l’art no sols no hi té inconvenient sinó que ben sovint esdevé una manera de transmetre tota una cosmovisió. En això difereixen.
Intuir és un lleu i delicat frec entre allò ja comprès i allò encara no comprès, entre allò ja observat i allò encara no observat, entre allò ja sentit i allò encara no sentit. La intuïció és present tant en la creació de la ciència com de l’art. En això coincideixen. No obstant això la grandesa de la ciència és que el científic pot comprendre sense necessitat d’intuir, sobretot si parla de la intuïció que es nodreix de l’observació directa del món. En principi ningú intueix la física quàntica, per exemple, per la senzilla raó que el món microscòpic de les partícules i àtoms és fora de la nostra percepció. Dit d’una altra manera: no hi ha observadors quàntics. No obstant això comprenem els fenòmens quàntics en tant que són solució de l’equació de Schrödinger. La grandesa de l’art, en canvi, és que pot intuir sense necessitat de comprendre. En això no coincideixen. I potser aquí trobem la relació, qui sap si l’única rellevant, que es pot establir entre ciència i art: és quan l’artista forneix d’intuïcions científiques els científics i quan el científic forneix de comprensions artístiques els artistes.
La ciència és teoria, l’art, una pràctica. Sí, perquè la teoria és un coneixement que més aviat s’allibera, que més aviat es desenganxa del bocí de realitat concret d’on s’ha deduït per projectar-se després sobre un domini molt més ampli, com més ampli millor (domini de vigència de la teoria). I també perquè la pràctica és més aviat un coneixement que s’agafa indissolublement a un bocí de realitat concreta, per exemple l’obra d’art. En ciència no es distingeix entre original i còpia. En això ciència i art difereixen.
El científic viu intensament cada vegada que emergeix una paradoxa entre allò que creu i allò que veu. Res hi ha de més interessant i transcendent que topar-se amb una contradicció. Una contradicció pot ser el primer avís d’un canvi en ciència, l’hora de canviar de pregunta. Canviar de resposta és evolució, sí, però canviar de pregunta és revolució. Una cosa és explotar el coneixement horitzontalment i una altra és guanyar coneixement verticalment. Tant en ciència com en art s’admet que una resposta té dret a canviar de pregunta. En això art i ciència coincideixen. Però en ciència la contradicció no pot ajornar-se. La ciència no pot ser incoherent. En ciència, per ofici, totes les contradiccions són aparents. Si resulta que allò que veig no coincideix amb allò que crec, llavors o canvio la meva manera de creure o canvio la meva manera de mirar. En art el més transcendent també es concentra en torn de les contradiccions. En això ciència i art coincideixen. Però dissoldre les contradiccions no és obligatori en art. Una novel·la, una pintura o una peça de música pot explotar les seves contradiccions sense necessitat de resoldre-les. En això ciència i art difereixen.
El científic conversa amb la realitat (experimenta, observa), l’artista també (percep, viu). L’artista conversa amb si mateix (reflexiona, sent), el científic també (especula, reflexiona). El científic conversa amb la resta de la comunitat científica (col·legues, alumnes), l’artista també conversa amb altres ments (artistes o no, deixebles o no). En això ciència i art coincideixen.
La humanitat ha viscut moments en què científics i artistes s’han interessat els uns pels altres. Aquests moments són, de llarg, els més creatius de la seva història.
