El ‘goig palanca’

Un article publicat al març de 2015 en la revista Science dóna compte del fòssil humà més antic. Aquesta troballa afina una mica més el lloc i moment de la separació del gènere Homo de la resta dels primats: Etiòpia fa 2,8 milions d’anys. Un canvi climàtic va reduir molt els boscos on vivien i el camí de l’evolució es va bifurcar: uns molts es van quedar confinats als reductes de bosc romanent (que, per cert, avui dia són només uns pocs) i només uns pocs van saltar a terra per arriscar-se en un paisatge nou i obert (que, per cert, són avui uns molts).

El canvi per als que van abandonar el paradís va ser dur. Al paradís tot abunda i tot costa poc esforç. Hi ha prou d’allargar el braç per agafar una fruita o un animal petit. No obstant això, arran de terra tot representa un problema. La proteïna animal està en cossos enormes que fugen a velocitats impossibles i, a més, cal disputar-li-la a una gran varietat d’experimentats i feroços carnívors. Altrament de proteïna vegetal n’hi ha a bondó arran de terra, sí, però viure’n obliga a dedicar-hi molt de temps, a recórrer grans distàncies i a invertir-hi no poca energia. Fora del paradís l’eficàcia i l’eficiència comencen a importar. Avui sabem que la solució va ser accedir a una intel·ligència amb què anticipar la incertesa. Però com s’hi va arribar?

Per tal de sobreviure en un paisatge obert el mico, en efecte, va haver de fer-se ràpidament i progressivament eficaç i eficient. Posar-se dempeus com va fer Australopithecus afarensis va significar una primera fita per veure arribar els depredadors amb l’antelació suficient per posar-se fora de perill. Però quin va ser l’estímul per posar-se dret abans de disposar d’una intel·ligència que li recomanés tal cosa? Va ser simple selecció natural o hi va haver cap altre estímul especial? Hi va haver alguna mena de premi o de càstig per respondre a la pressió que de sobte comencés a reclamar eficàcia i eficiència?

Suggereixo com a possible resposta quelcom que bé podríem anomenar el goig palanca. Consisteix en un goig mental que sobrevé quan percebem que una causa gairebé nul·la tendeix a provocar un efecte gairebé infinit, és a dir, quan notem que un esforç minúscul té una recompensa majúscula, com per exemple el plaer que dóna aixecar un carro pesant amb l’ajuda d’una palanca: no cal més que el punt de suport estigui ben calculat de manera que poca acció sigui capaç de vèncer molta resistència. Un cervell dotat amb aquest criteri per gaudir pot començar ben bé buscant carronya i acabar potser escrivint poemes. La nostra vida actual és plena d’èxits moguts pel goig palanca: accelerar o frenar un cotxe amb la suau pressió d’un peu, posar una pilota de tenis a 200 km per hora amb un simple cop de raqueta, arrencar una ovació o imposar silenci amb un gest mínim, abatre un animal d’unes quantes tones acaronant un gallet… El goig palanca implica eficàcia (aconseguir un resultat), però sobretot premia una eficiència extrema (quan el resultat s’aconsegueix amb els mínims recursos). La idea recorda una forma de generar ordre en física a partir del caos: una mínima variació de les condicions inicials determina dramàticament el futur d’un sistema.

El bipedisme d’Australopithecus afarensis es va veure gratificat per un clar goig palanca: deixar de gatejar entre l’herba alta i erigir-se sobre les potes posteriors fins a 120 cm d’altura i canviar així un horitzó a pocs centímetres de la cara per una panoràmica amb un horitzó a 4 km. Una altra efemèride de l’evolució humana és el descobriment de l’eina d’Homo habilis; el goig palanca d’un homínid per usar una pedra per a arribar a la medul·la òssia d’un gran fèmur degué de ser també històric: un sol cop en compte d’invertir hores per rosegar l’os. Tampoc no costa gaire imaginar el goig palanca d’Homo erectus manejant el foc per cuinar, defensar-se o trempar les seves armes, o el d’Homo neanderthalensis dominant el llenguatge o el d’Homo sapiens descobrint el poderós símbol abstracte i el mateix alfabet amb què, ara sí, ja pot produir un poema sublim combinant ni tan sols trenta lletres.

Jorge Wagensberg. Professor titular del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.
© Mètode 85, Primavera 2015.

 

116-85Jorge Wagensberg

El ‘goig palanca’
El ‘gozo palanca’

© Mètode 2015 - 85. Viure amb el canvi climàtic - Primavera 2015

Professor del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.