Una tarda dels anys noranta estava descansant en una platja de la República Dominicana després de bussejar a la badia de Samaná amb l’equip de l’Aquari de Santo Domingo (probablement la millor instal·lació de fauna aquàtica de tot Amèrica Llatina).
En homenatge a Jorge Wagensberg (1948-2018) publiquem la seua columna més recent a Mètode: «Pot pensar una màquina?». Aquest text correspon al número 96 de la revista: Narrar la salut. Literatura i medicina.
L’any 1999 preparava els continguts del nou museu de la ciència a Barcelona, que el 2004 obriria amb el nom de CosmoCaixa. Cercava peces amb què explicar suculentes històries de ciència mitjançant una genuïna museologia científica.
La il·lusió de tot ésser viu és continuar viu. El que no s’havia vist mai és un animal com Thaumoctopus mimicus, capaç de fer-se passar amb èxit fins i tot per quinze espècies diferents!
Un museu és una forma de coneixement en si mateix, com ho és la ciència o l’art. Comparem aquestes tres formes de coneixement entre si.
La síndrome del malentès col·lectiu en estat pur és el germen de moltes tragèdies històriques incomprensibles i irreversibles.
La veritat absoluta i eterna existeix, però només en matemàtiques. El matemàtic és l’únic intel·lectual que fa servir l’absolut, l’etern i l’infinit amb tota normalitat.
Hi ha moltes maneres de divertir-se, però, si es jutja pel calendari de festejos a Espanya, res pot igualar a un excés de morbositat subtilment combinat amb un defecte de compassió.
Einstein ha estat, potser amb Isaac Newton, el físic que més pregonament ha aconseguit penetrar en la comprensió del món.
L’obra de Jane Goodall, que al seu temps va fulminar la veritat científica vigent, està en les arrels del coneixement que busquem sobre nosaltres mateixos.
Tots els alfabets en ús avui dia tenen el mateix origen. El seu invent va ser un recurs simplificador que una egiptòloga israeliana atribueix a un coordinador de minaires: Khebeded.
Posar-se dempeus com va fer Australopithecus afarensis va significar una primera fita per veure arribar els depredadors amb l'antelació suficient per posar-se fora de perill.
Els nombres naturals compten i ordenen. En canvi, cal ampliar la família per a incloure-hi el misteriós nombre zero i els nombres negatius.
Hi hagué un temps en què l’Homo sapiens coexistia amb altres espècies del gènere, com l’Homo neanderthalensis o l’Homo denisova. No obstant això, tots els grups eren molt reduïts. Avui
Viatjar al futur és possible amb el cos, però sempre amb el cos i la ment alhora. Tinguem present que en el futur encara no se sap ben bé com viatjar al passat.
L’ésser humà és un animal creatiu, però com més ho sigui explícitament el seu ofici, més ha d’atendre la seva mobilitat física i mental.
Qualsevol obra té tres grans protagonistes: el seu(s) creador(es), l’obra en si mateix i la seva audiència, i per això convé definir almenys quatre magnituds.
La cultura comença en el món animal amb l’evolució biològica ja ben madura. És quelcom que no es troba en els gens sinó que es descobreix, s’aprèn i es transmet.
El coneixement humà tendeix a caure en la temptació de dos vicis que no ajuden gaire a l’hora de comprendre el món. És la tendència antropocentrista i la tendència teleològica.
L’esperit de la frontera paga la pena perquè la realitat no té cap culpa dels plans d’estudi que es pacten en escoles i universitats.
Per la teoria del pensament interdisciplinari, tothom hi sent simpatia, però la pràctica pocs l'exerceixen. Es reconeix com a fecunda però sempre s'ajorna mitjançant la simple estratègia d'evitar la proximitat de la frontera.
La física no depèn de qui la miri. És pura estètica: la ciència pot ser falsa, però no lletja. I aquesta estètica és pura simetria: no hi ha observadors de privilegi.
El temps s’anirà frenant cada vegada més fins a aturar-se del tot. El temps morirà i desapareixerà i el món quedarà congelat en una darrera instantàni
El mèrit d'una bona resposta no és sempre el d'ajustar-se a una pregunta sinó que es troba en la noble facultat de reconduir o refrescar un gran debat, quasi sempre pel procediment de rebutjar una pregunta i plantejar-ne una altra.