Un estudiant explicava al seu director els resultats de la seua tesina. Quan finalitza l’exposició, el professor, molt interessat, comenta: «El cas és que un estudiant meu està fent un experiment molt semblant». Tots dos estudiants eren la mateixa persona. Aquest comentari, probablement incòmode, va provocar somriures als membres del departament i va ser disculpat pel conegut caràcter distret del professor. En perspectiva, l’origen de l’equívoc podria ser un altre.
La ceguesa facial o prosopagnòsia (del grec prósōpon, “cara” i agnōsia, “desconeixement”) està adquirint un interès creixent en camps com les neurociències, la psicologia, la psiquiatria i la genètica. Va ser descrita cap a final del segle XIX com a falta de capacitat o dificultat per a reconèixer cares. Es distingeix entre la ceguesa facial congènita, associada al desenvolupament, sense lesió estructural aparent, i la ceguesa facial adquirida, associada al dany cerebral. L’any 1947 el neuròleg Joachim Bodamer va encunyar el terme prosopagnòsia per documentar el cas d’un soldat ferit que havia perdut la capacitat de reconèixer pel rostre, però no per la veu, amics i familiars. El famós neuròleg Oliver Sacks, durant molts anys desconeixedor de la seua pròpia prosopagnòsia, va publicar l’any 1985 una aclaparadora descripció d’un dels seus casos clínics a L’home que va confondre la seua dona amb un barret.
«Els individus prosopagnòsics presenten dificultats per reconèixer pel rostre familiars, amistats i, fins i tot, a ells mateixos»
Els individus prosopagnòsics presenten dificultats per reconèixer pel rostre familiars, amistats, coneguts i, fins i tot, a ells mateixos. Sense ser-ne conscients, al llarg de la seua vida compensen aquesta alteració en la percepció i la identificació de cares mitjançant alternatives com ara la veu, altres elements prominents no facials com ulleres, cabells, silueta o moviments característics de la persona, tot i que aquests mecanismes no són tan efectius com el reconeixement a través de la cara. La prosopagnòsia pot ser motiu també de comportaments compensatoris en les relacions personals, d’estats d’aïllament i, en casos molt greus, pot generar depressió o ansietat. S’ha estimat que un 2,5 % de la població presenta algun grau de ceguesa facial d’origen genètic.
Soc una persona amb ceguesa facial –crec que– lleu. No fa molt, la meua col·lecció fragmentada d’anècdotes enigmàtiques i incòmodes sobre rostres va encaixar de sobte com peces de puzle i va adquirir una coherència inesperada. Ara entenc per què, de menuda, un daixò Manuel o Manel, que uns dies era asturià i altres català, en realitat, eren dos cantants diferents. O per què em vaig quedar bloquejada quan la professora de dibuix ens va demanar el nostre autoretrat. O per què sovint em perd en la trama de les pel·lícules si tenen personatges que s’assemblen. Encara no sé ben bé què dir quan una persona, que no reconec, ve decidida cap a mi i em diu: «Hola, Alma».
En una conversa informal, de visita per a una possible estància postdoctoral, un investigador de l’University College London em va suggerir que patia ceguesa facial. Jo no coneixia el terme. En aquesta institució es va formar l’investigador en ceguesa facial Brad Duchaine, col·lega de l’investigador psicòleg Ken Nakayama. Tots dos són cofundadors del projecte-web Prosopagnosia Research Center, en què recluten casos i controls arreu del món per a diversos estudis sobre percepció i reconeixement facial. Oliver Sacks finalitza un article de divulgació magnífic sobre la ceguesa facial publicat en 2010 a la revista The New Yorker amb el cartell que el professor Ken Nakayama va penjar a la porta del seu despatx: «Alguns problemes de vista recents i la meua prosopagnòsia moderada em dificulten reconèixer la gent més del que hauria de ser normal. Ajudeu-me dient el vostre nom si ens trobem. Moltes gràcies.»