L’art d’extreure conclusions de l’experiència i l’observació consisteix a avaluar probabilitats, a estimar si són prou altes o nombroses per a ser prova d’alguna cosa.
Antoine Lavoisier (1743–1794)
L’epidemiologia basada en aigües residuals té al voltant de dues dècades de trajectòria consolidada. Va ser concebuda cap als anys cinquanta però no va ser fins a l’any 2000 que va ser formalment proposada com a disciplina. Aquesta aproximació es basa en la premissa que qualsevol substància excretada pels humans, i que siga suficientment estable en les aigües residuals, pot emprar-se per estimar la concentració original excretada per la població representada. L’objectiu d’aquests estudis és establir tendències de consum o exposició a agents químics com ara drogues, medicaments, tòxics, additius alimentaris o cafeïna. De fet, un dels primers estudis notables basat en aigües residuals, cap al 2005, va consistir a detectar traces de cocaïna al riu Po del nord d’Itàlia. Aquesta capacitat d’estimació de concentracions de substàncies excretades és el que va projectar l’epidemiologia basada en aigües residuals a la vigilància dels virus.
Per què virus i no altres microorganismes com ara bacteris? Perquè els virus no poden multiplicar-se fora de l’organisme al qual infecten. Per tant, la concentració de virus en aigües residuals pot representar les concentracions excretades per la població humana sota estudi, tot tenint en compte la seua persistència en el moment de la presa de mostres.
En el disseny dels estudis basats en mostreig d’aigües residuals es poden cobrir tant comparacions temporals, amb presa de mostres al llarg de diferents moments, com comparacions en l’espai, amb mostres obtingudes en diferents localitats. L’originalitat d’aquests estudis és que potencialment poden col·leccionar dades massives representatives dins d’una escala comunitària. Per tant, aquesta eina complementa i contrasta altres tipus d’estudis basats en mostres clíniques individuals.
La vigilància epidemiològica de virus basada en aigües residuals ha assolit una rellevància extraordinària en la pandèmia causada pel SARS-CoV-2. Amb anterioritat ja s’havia utilitzat per controlar alguns virus de transmissió orofecal que no presenten l’embolcall membranós que anomenem coberta. Concretament, s’havia aplicat en els programes d’erradicació del virus de la poliomielitis o la predicció de brots de virus de l’hepatitis A, rotavirus o de norovirus. Aquests virus sense coberta membranosa presenten una càpsida difícil de destruir. Imagineu-los sòlids com un cub de Rubik fet de proteïnes perfectament encaixades. Poden suportar un rang molt ampli de condicions adverses de temperatura, pH o humitat, fet que els permet sobreviure per períodes llargs de temps.
La idea meravellosa ha estat aplicar aquest coneixement adquirit prèviament amb els enterovirus, virus intestinals, al SARS-CoV-2, un virus respiratori i amb una coberta membranosa que no és precisament una bona defensa contra el medi extern al cos humà. Sortosament, i a diferència d’altres virus respiratoris, l’ARN del SARS-CoV-2 ha resultat detectable en les aigües fecals o residuals.
Quins són els reptes actuals de la vigilància epidemiològica del SARS-CoV-2 en aigües residuals? En primer lloc, elaborar una metodologia estàndard adaptada que permeta comparacions entre concentracions de virus provinents de diferents tipus de mostres. I, en segon lloc, com diria Lavoisier, determinar què és estadísticament significatiu i què no ho és. És a dir, establir els valors llindar de concentració de SARS-CoV-2 en aigües residuals que aconsellen inequívocament una actuació en matèria de salut pública per part de les autoritats.
El desembre de 2021 un increment exagerat de SARS-CoV-2 en aigües residuals de Sud-àfrica va alertar els experts sobre la possible transmissió alta de la, aleshores, nova variant òmicron. I van encertar de ple.
