Totes les poblacions humanes gaudeixen de dansar en companyia. Amb música o sense, la dansa és una experiència multisensorial que requereix una complexa coordinació sensoriomotora. A més a més, dansar en parella o en grup implica la coordinació de moviments entre els dansaires per complementar-se o sincronitzar-se.
«Quan conversem, caminem junts o simplement seiem al costat d’una altra persona, les nostres postures i els nostres moviments es coordinen»
Molts animals sincronitzen els seus moviments, des de les sofisticades parades nupcials dels cabrellots (Podiceps cristatus) o les exhibicions de combat dels peixos batallaires (Betta splendens), als vols perfectament coordinats dels milers d’estornells (Sturnus vulgaris) que conformen un estol. La sincronització està molt estesa entre els éssers vius i té funcions adaptatives molt diverses, com ara estratègies antidepredadores (major eficiència en la vigilància, confusió del depredador i reducció de les probabilitats de ser la presa triada) o d’altres relacionades amb la cohesió social.
Els humans tendim a sincronitzar els moviments de forma espontània i inconscient en diferents contextos socials. Quan conversem, caminem junts o simplement seiem al costat d’una altra persona, les nostres postures i els nostres moviments es coordinen. En un primer moment, hi ha un petit retard, de segons a dècimes o mil·lèsimes de segon, ja que un dels participants imita els moviments de l’altre; però a partir d’un cert punt, els moviments poden ocórrer simultàniament (el que implica anticipació). S’ha vist que la sincronització és més ràpida i precisa com més afinitat hi ha entre dues persones (per exemple, entre parelles d’amics o romàntiques), i, alhora, la sincronia de moviments afavoreix la formació de vincles entre estranys: sentim com més familiars i més afins les persones que sincronitzen els seus moviments amb els nostres (o viceversa); ens donen més confiança. Curiosament, la sincronització també es pot produir entre individus de diferents espècies; per exemple, els gossos sincronitzen els seus moviments amb els humans amb els quals conviuen i mostren preferència per interactuar socialment amb les persones que se sincronitzen amb ells. En la nostra espècie, la capacitat de sincronitzar i la percepció de l’asincronia apareixen molt prompte en el desenvolupament: els nens de pocs mesos són capaços de sincronitzar el seu balanceig amb el de la mare i detecten quan es produeix una ruptura en la interacció sincrònica.
No sols se sincronitzen els moviments, també ho fan els estats emocionals i certes respostes fisiològiques com el ritme cardíac, la respiració o l’alliberament a la sang d’algunes hormones. Dansar en sincronia no sols incrementa la percepció del vincle social, sinó que també eleva el llindar de dolor, mitjançant l’alliberació d’endorfines. Recentment, el desenvolupament de tècniques d’hiperescaneig, que permeten registrar simultàniament l’activitat cerebral de diferents persones, ha fet possible investigar què ocorre en els cervells de dues persones quan sincronitzen de forma espontània els seus moviments i la resposta no ens sorprèn: l’activitat dels cervells se sincronitza. Aquesta sincronia cerebral podria ajudar-nos a entendre les intencions dels altres i a compartir propòsits i objectius, i facilitar la cooperació. De fet, la sincronia cerebral és major quan dues persones cooperen respecte a quan fan els mateixos moviments mentre competeixen o de forma independent. En aquest context, la dansa podria haver evolucionat per incrementar la cohesió del grup i facilitar la cooperació, cosa que afavoreix la sincronia cerebral entre els dansaires.
