Jugant als daus amb la vida

Vivim com si fora per atzar i per atzar estem governats. (Sèneca, 4 aC – 65 dC)

Fa uns 100 milions d’anys, Júpiter, el més gran i probablement bell dels planetes del nostre sistema solar, va impulsar un petit cos celeste fora de la seua òrbita. Aquest asteroide, d’uns 10 km de diàmetre, s’endinsaria inexorablement cap a l’interior del nostre sistema solar per a, 35 milions d’anys més tard, col·lidir amb la Terra. L’impacte va ser d’una proporció tal que resulta difícil de comprendre. Va alliberar, segons estimacions actuals, entre 50 i 100 milions de megatones d’energia (l’equivalent a entre 3.000 i 8.000 milions de bombes d’Hiroshima) i va provocar l’extinció d’aproximadament el 75 % de les espècies de la Terra. Una «lleu empenta» de Júpiter al remot cinturó d’asteroides canviaria el destí de la vida al nostre planeta per sempre. Sense ell, aquells mamífers diminuts que fa 65 milions d’anys representaven una porció insignificant de la biodiversitat, esmunyint-se precipitadament a l’ombra dels colossos que dominaven la Terra, mai haurien prosperat fins a conquistar el planeta. Amb tota seguretat, nosaltres no seríem ací avui.

En comparació amb els fenòmens purament fisicoquímics, la vida és inextricable. Des de la cèl·lula més «senzilla» fins als organismes multicel·lulars més complexos són resultat de la integració de nivells d’organització biològica cada vegada més elaborats (biomolècules, gens, orgànuls, cèl·lules, teixits, òrgans, individus, grups socials, etc.). En cadascun d’aquests nivells apareixen, a més, propietats emergents, com ara la nostra cultura, propietat emergent del nostre comportament. Com a resultat, les entitats biològiques no sols són tremendament complexes, sinó singulars. La conformació del nostre cervell, per posar un altre exemple pròxim, depèn no sols de la combinació (única) de gens que alberguen les nostres cèl·lules, sinó de les interaccions ambientals que determinen el seu desenvolupament. Aquestes interaccions aniran modelant l’embullada xarxa de connexions neuronals del nostre cervell, canviant-lo a cada pas, des que naixem fins que morim. Llegir aquestes línies de text està modificant el teu cervell i, qui sap, pot ser que el teu comportament futur.

«Una “lleu empenta” de Júpiter al remot cinturó d’asteroides canviaria el destí de la vida al nostre planeta per sempre»

Tal és la complexitat de la vida que la seua evolució es comporta com un sistema caòtic determinista: un sistema regit per principis deterministes però on moltes petites variacions en les condicions inicials poden donar lloc a resultats molt dispars. Sí, allò de la papallona que bat les ales al Japó… Aplicat als sistemes biològics, per a entendre la història de la vida i aspirar a predir el seu futur amb precisió caldria tindre en compte no sols totes i cadascuna de les interaccions entre tots els nivells d’organització de tots els ecosistemes del nostre planeta, sinó l’estat present i futur del seu medi ambient. Com hem vist, això ens pot remuntar a esdeveniments ocorreguts més enllà del nostre sistema solar interior milions d’anys arrere, o obligar-nos a predir altres esdeveniments còsmics en el futur.

Fins i tot encara que fórem capaços d’una fita semblant tampoc podríem predir l’evolució ni, per tant, la vida. La selecció natural, el principal motor de l’evolució, es nodreix de variació heretable. És a dir, de diferències genètiques que donen lloc a variació en trets que fan que uns individus es reproduïsquen més que altres. La font última d’aquesta variació genètica són les mutacions, que succeeixen de manera aleatòria. No podem predir en quina part de l’ADN apareixerà una mutació, ni en quina cèl·lula de quin individu de quina població, ni quan. Predir el futur de l’evolució de manera precisa és, en definitiva, una tasca impossible.

La vida tal com la coneixem al nostre planeta, cosa que ens inclou a tu i a mi, és (almenys en part) producte de l’atzar.

© Mètode 2021 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Professor de Zoologia de la Universitat de València i investigador de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València (Espanya). Doctor en Etologia, ha treballat fonamentalment en l'estudi de l'evolució de l'envelliment i la comunicació animal, i a entendre el paper que representa l'ecologia en la selecció i el conflicte sexual.