La il·lusió indissoluble? Neurociència i lliure albir

Us presente l’(hipotètic) senyor Smith: un ciutadà i pare exemplar de caràcter afable i tranquil, a més d’un reputat metge i un membre estimat en la seua comunitat. Un bascós dia d’estiu, després de veure que Duke, el gos del veí, orina al seu jardí, el senyor Smith, de qui no es coneix cap episodi violent anterior, agafa el bat de beisbol del seu fill, travessa tranquil·lament el carrer i mata el seu veí a colps. Una setmana més tard, ja a la presó, al senyor Smith li diagnostiquen un tumor en una àrea del cervell relacionada amb el comportament criminal. És el senyor Smith responsable del que va fer? Va decidir lliurement les seues accions aquell nefast dia d’estiu? O va ser el seu comportament el resultat inevitable i incontrolable de la seua patologia? En casos així, intuïm que els nostres actes estan condicionats quasi irremeiablement per la malaltia, fins al punt que el senyor Smith podria ser absolt en un tribunal. No obstant això, molts homicides naixen amb defectes en el cervell semblants als causats per aquell tumor, o els desenvolupen com a resultat d’una infància traumàtica. Són ells més responsables dels seus actes que el senyor Smith? Potser van triar nàixer amb aquelles patologies o patir una infància traumàtica?

«En un món determinista totes les nostres accions són resultat de contingències passades que escapen al nostre control»

En un món determinista –han argumentat des de Schopenhauer fins a Sam Harris– totes les nostres accions són resultat de contingències passades que escapen al nostre control, ja siguen aquestes els gens que hem heretat, l’ambient en què ens hem criat, o l’atzar. Com que no controlem cap d’aquests factors, el lliure albir no pot ser sinó una il·lusió. Decidim fer el que volem, però allò que «volem» no seria sinó un a priori dictat pel nostre cervell i les experiències i estímuls ambientals que el modelen i han modelat. Si bé alguns filòsofs compatibilistes, com Dan Dennett, argumenten que hi ha una noció del lliure albir que sí que seria compatible amb el món determinista en què vivim, ho fan basant-se en nocions de llibertat molt allunyades de la idea «libertària» del lliure albir que tots intuïm. Diu alguna cosa sobre això la neurociència?

En un ja clàssic experiment, el fisiòleg Benjamin Libet va descobrir que l’escorça motora del nostre cervell (l’àrea encarregada de controlar els nostres moviments) s’activa uns 300 mil·lisegons abans que siguem conscients que hem «decidit» moure la nostra mà. En un experiment semblant, John Hayes i col·laboradors van donar a diverses persones a triar entre dos botons, que podien polsar en el moment que decidiren, alhora que mesuraven la seua activitat cerebral. Van comprovar que l’activitat de certes àrees del cervell els permetia predir quin dels botons pressionaria una persona entre set i deu segons abans que aquesta declarara haver pres una decisió. Més recentment encara, investigadors de l’UCLA (Universitat de Califòrnia en Los Angeles) i Harvard van ser capaços de predir les accions d’altres subjectes amb una precisió entorn del 80 %, basant-se en l’activitat d’un grup de tan sols 256 neurones, 700 mil·lisegons abans que els subjectes foren conscients d’haver decidit executar l’acció. Aquests experiments semblaven indicar que el que experimentem com una decisió deliberada i «lliure» és la il·lusió d’haver triat fer quelcom que en realitat ja havíem «decidit» fer molt abans de ser-ne conscients. Si això és així, en quin sentit es pot dir que decidim els nostres actes de manera «lliure»? El lliure albir, almenys tal com l’entenem comunament, podria no ser més que una il·lusió. Una il·lusió tan convincent que ens resistim amb desesperació a abandonar. Potser no siguem prou lliures per a acceptar que, en el fons, no ho som.

© Mètode 2018 - 98. Elogi de la vida - Estiu 2018
Investigador Ramón y Cajal de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (Universitat de València).