El matemàtic Abraham Wald es compta entre els milers de jueus que van fugir d’Europa en els anys precedents a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Emigrat als Estats Units juntament amb la seua família, Wald anava a ser contractat per l’Statistical Research Group de la Universitat de Columbia, i el seu treball resultaria clau en el curs de la guerra. Com que blindar tota la superfície dels bombarders aliats els llastava en excés, resultava crític decidir quines parts era més important protegir. Wald va examinar detalladament la distribució d’impactes de bala en el fuselatge dels bombarders que tornaven del front i va observar que els impactes s’acumulaven en àrees molt concretes (com pot observar-se en la imatge). La solució sembla òbvia: reforçar el blindatge en les zones amb major nombre d’impactes (de fet, és la reacció que s’observa majoritàriament entre els estudiants quan se’ls planteja aquest problema). Res més lluny de la realitat. Wald va comprendre que els impactes de bala es distribueixen aleatòriament, però que els bombarders amb impactes en les zones que apareixien intactes en els seus diagrames senzillament mai van tornar a casa. Wald va concloure encertadament que havien de concentrar el blindatge precisament en les àrees que tornaven nues d’impactes, perquè es tractava de zones crítiques per a la integritat de l’avió.
Aquesta anècdota es va convertir en un cas famós del que es coneix com el «biaix del supervivent»: una distorsió en la lògica del nostre raonament deguda al fet que no podem observar directament les dades que no han sobreviscut a un determinat esdeveniment. Entre altres errors, el biaix del supervivent ens convida a prestar massa atenció a característiques de persones reeixides encara que no tinguem cap prova que tinguen alguna cosa a veure amb la seua fortuna. Quan els mitjans es van fer ressò que Bill Gates i Mark Zuckerberg mai van acabar la universitat, un article del New York Times va alertar d’un increment en l’abandó de la carrera universitària. En realitat, les estadístiques indiquen inequívocament que una carrera universitària incrementa tant les possibilitats de trobar faena com el salari mitjà.
El biaix del supervivent no és una raresa. La nostra ment n’és plena, d’irracionalitats similars. L’anomenat «biaix de confirmació» fa que retinguem els arguments que confirmen les nostres creences i ignorem els que les rebaten, mentre que el «biaix del punt cec» ens impedeix detectar errors en el nostre raonament, si bé som excel·lents detectant els mateixos errors en altres. Una combinació explosiva que alimenta la creixent polarització en l’era de les xarxes socials. D’igual manera, les troballes del psicòleg Daniel Kahneman sobre la psicologia del judici, que li van valdre el Premi Nobel d’Economia en 2002, suggereixen que la irracionalitat explica una part important de la teoria econòmica moderna (molt recomanable el seu deliciós llibre Pensar rápido, pensar lento).
Alguns d’aquests biaixos cognitius semblen adaptatius, fruit d’una evolució que no ha modelat la nostra ment per a ser perfectament racional, sinó per a sobreviure i reproduir-nos tenint en compte els reptes ecològics a què ens hem enfrontat com a espècie. En alguns contextos, això pot haver afavorit formes «irracionals» de processar informació perquè aquestes poden ser més efectives. Per exemple, perquè permeten prendre decisions més ràpidament, o perquè autoenganyar-nos és de vegades la millor manera d’aconseguir el que volem en el nostre grup social. Altres biaixos cognitius semblen senzillament fruit de limitacions en la nostra capacitat per a processar informació. En qualsevol cas, haurien d’ensenyar-nos una mica d’humilitat i tolerància.
