Aigua a Mart i el màrqueting de la vida

L'existència d'aigua líquida a Mart i el sensacionalisme dels mitjans de comunicació

Una de les notícies que recurrentment ixen dels gabinets de premsa de la NASA (i en menor grau, de l’ESA, l’Agència Espacial Europea), i que més atracció provoca en els mitjans és la que diu que s’han trobat noves proves de l’existència (passada en alguns casos, present en altres) d’aigua líquida a Mart. L’afegit que acompanya habitualment totes aquestes notícies sol ser quelcom de l’estil de «la qual cosa representa un indici que apunta a la possibilitat de vida a Mart».

116-71

Cortesia MRO/NASA. Seqüència de quatre imatges que mostren un líquid fluint vessant avall per les parets del cràter Newton a Mart. Ara com ara l’única explicació per a aquestes imatges és que es tracte d’aigua salada.

I és que la NASA ha aconseguit induir en l’opinió pública la idea que «aigua líquida» (o fins i tot simplement aigua, més que siga en forma de gel) equival a «vida». Per què? És certa aquesta equivalència? Evidentment no. El fet que en un món hi haja aigua líquida no té per què implicar que s’hi forme necessàriament la vida. Per què llavors s’estableix aquesta identitat? Perquè en l’únic cas conegut d’aparició de la vida, el nostre planeta, tot apunta que la presència d’aigua líquida estable va ser determinant.

Els nombres parlen per ells mateixos: fa uns 3.800 milions d’anys acaba el denominat Gran Bombardeig Meteorític, una època en què era habitual que gegantines roques celestes s’estavellaren contra els planetes. Durant aquella època no podia haver-hi oceans estables en la Terra pel fet que els grans meteorits, en caure, feien bullir els possibles oceans que hi poguera haver. Com deia, aquella època va acabar fa uns 3.800 milions d’anys, i just d’aquell període daten les roques sedimentàries més antigues de la Terra; la seua presència demostra la formació dels primers mars al poc de temps d’acabar el Gran Bombardeig. Els indicis fòssils semblen indicar que, només uns 40 milions d’anys després, la vida unicel·lular ja omplia els mars. Un breu lapse a escala geològica (o com diria el tango, «40 millones de años no son nada»).

Això indueix a considerar (a mi també, no us penseu) que, si tens aigua líquida, és fàcil que es forme la vida. No obstant això, essent estricte, la implicació en realitat és a l’inrevés: sense aigua (o sense un líquid que faça un paper equivalent) sembla impossible la vida; la seua presència permet que es puga formar. Però això no comporta que necessàriament es forme. Tenim un enorme biaix observacional, atès que nosaltres, els observadors d’aquest únic cas conegut de formació de la vida, som també producte seu.

«La NASA i l’ESA saben que el tema de la vida atrau l’opinió pública i la premsa. Per això, sempre que és possible relacionen els descobriments sobre Mart amb l’aigua líquida i la possibilitat de vida»

Tant la NASA com l’ESA ho saben, però també saben que el tema de la vida atrau l’opinió pública i la premsa. Per això (per pur màrqueting), sempre que és possible es relacionen els descobriments sobre aquest planeta amb l’aigua líquida i, de pas, amb la idea de la possibilitat de vida a Mart, com aquest exemple (totalment representatiu) publicat per la NASA el 31 d’octubre de 2010: «La presència de sílice en un volcà de Mart ens parla d’un passat humit i acollidor […]. La calor i l’aigua requerits per a la creació d’aquest dipòsit possiblement van fer habitable aquesta zona.» Trobe sílice; inferesc aigua; concloc vida.

I què és més excitant que la possibilitat de vida en el passat remot de Mart? La possibilitat que avui dia hi haja marcians. Potser per això n’hi ha tantes, de notícies publicades per aquestes agències espacials centrades en els indicis de possible aigua líquida actual (subterrània; recordem que la presència d’aigua líquida en la superfície del Mart actual és impossible per la baixíssima pressió de la seua atmosfera, 160 vegades menor que la de la Terra), notícies que mantenen viva la flama d’un Mart habitat a hores d’ara.

117b-71

Cortesia Phoenix/NASA. Detall d’una de les potes de la sonda Phoenix, en l’àrtic marcià. Mostra el que semblen gotes d’aigua.

Però cap d’aquests indicis acaba resultant plenament convincent, irrefutable. Vegem els dos casos més cridaners: La sonda Phoenix, que va aterrar prop del pol nord marcià, va confirmar la presència de gel d’aigua a flor de sòl mesclat amb perclorat, una substància que es comporta com un anticongelant, per la qual cosa no seria desgavellat pensar en la presència d’aigua líquida en el sòl d’aquestes latituds. De fet, la càmera d’aquesta sonda va trobar entre les seues potes el que semblaven gotes d’aigua líquida! que li haurien esguitat durant l’aterratge; però podrien ser també terrossos de gel… D’altra banda, les anomenades torrenteres marcianes (martian gullies) s’assemblen sorprenentment a les erosions que els torrents produeixen en la Terra. Algunes han estat vistes fins i tot en acció: s’hi veia brollar algun tipus de substància. La seua existència es podria explicar molt bé per emanacions d’aigua líquida subterrània; però també per solsides d’arena fina…

  «de tanta notícia frustrant es produeix una certa saturació o fartada entre aquells que seguim amb ànsia el tema de la possible existència d’aigua líquida a Mart»

I arribem així a la bomba d’aquest estiu. Davant de tanta notícia frustrant es produeix una certa saturació o fartada entre aquells que seguim amb ànsia el tema de la possible existència d’aigua líquida a Mart. Comencem a filtrar-les. Per això, quasi va passar per a mi desapercebut aquest estiu l’anunci d’un nou descobriment, que (aquesta vegada sí?) no sembla tenir cap altra explicació que no implique l’emanació d’aigua líquida. La sonda de la NASA Mars Reconnaissance Orbiter, amb la seua càmera d’alta resolució, va descobrir que en diverses zones de Mart, durant l’estiu local, apareixien milers d’emanacions d’un fluid que enfosquia el terreny en baixar, en uns quants vessants il·luminats pel Sol. Aquestes emanacions sorgeixen de múltiples punts simultàniament i a més són cícliques, estacionals, es repeteixen d’any en any.

Les imatges parlen per elles mateixes, i no hi ha dubte que això que descendeix vessant avall és un líquid. Les temperatures locals són massa altes perquè siga diòxid de carboni líquid o un altre gas liquat. Són baixes, però, perquè siga aigua pura. Però no per a l’aigua salada (la sal també funciona com a anticongelant), i de fet algun tipus de salmorra és el millor candidat (i fins al moment únic) per a explicar aquestes imatges tan fascinants.

Contràriament a allò que es pensava abans, que el planeta roig era un món avorrit, Mart ha demostrat ser un veí molt salat. Falta ara saber si és un viu.

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011
POST TAGS:

Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.