Un dels somnis incomplerts de la ciència-ficció era l’establiment de colònies permanents en altres mons. Encara que en els inicis de la carrera espacial es va especular molt sobre el tema, cap intent seriós en aquest sentit s’ha realitzat, llevat que considerem així les estacions espacials com la MIR o la ISS (International Space Station), a uns misèrrims 300 km d’altura. I és que són molts els problemes que ha d’afrontar una base en un altre món (a més de l’obvi problema pressupostari). Per començar, ha d’estar ben segellada i protegida de l’exterior, per impedir pèrdues d’aire o aigua, i evitar la radiació o els micrometeorits. Però sobretot, ha de ser autosuficient, perquè, al contrari que les estacions espacials, on s’envien ben sovint aliments i aire, una base en un altre món no disposarà d’aquest servei. Haurà de ser capaç de reciclar les seues deixalles i generar aliments, aigua, oxigen i energia. És a dir, ser un ecosistema tancat funcional. És això possible?
Els «astronautes» de l’experiment Mars500, el dia d’Any Nou. Una tripulació purament masculina, la qual cosa ha suscitat nombroses crítiques. Encara que l’administració de l’experiment assegura que ha estat simple coincidència que només foren homes els que passaren la fase de selecció, se sospita que s’han volgut evitar tensions sexuals en l’experiment. / Mars 500 – ESA
Una de les primeres proves que demostren que, en principi, aquesta mena d’ecosistemes són possibles són les «ecosferes» de Clair Folsome, un microbiòleg nord-americà que en els anys vuitanta va ficar en un matràs amb aigua i graveta una comunitat de bacteris, algues, gorgònies i gambetes, i va descobrir que el sistema podia mantenir l’equilibri indefinidament sense haver d’aportar nutrients des de l’exterior, això sí, sempre que rebera llum de sol (per cert, a hores d’ara es comercialitzen ecosferes, a manera de peixeres sense manteniment, per uns cent euros).
A escala humana, el primer intent va ser l’experiment soviètic dels setanta, Bios-3, un laboratori de 300 m2 que acollia tres voluntaris durant períodes de fins a sis mesos. Centrat en els sistemes de reciclatge d’aigües i generació d’oxigen mitjançant algues (i en tots dos aspectes l’experiment va ser reeixit), el sistema era parcialment autònom, no reciclava les deixalles (les emmagatzemava), l’energia provenia de l’exterior i comptava amb un nodrit magatzem d’aliments en iniciar-se cada experiment (complementat amb hortalisses cultivades en el mateix Bios-3).
La «resposta» americana va ser el fallit i ambiciós experiment Biosfera 2, una hectàrea hermèticament tancada de jardins, horts, selves, sabanes i fins i tot un estany amb esculls de coral, on van viure durant dos anys en total aïllament vuit persones. L’experiment es pot resumir en dos punts: fam i mal rotllo. Les collites constituïen un pobre subministrament proteic per als voluntaris, que sempre tenien fam (es va denunciar a més que va haver-hi trampa i que d’amagat se’ls subministraven aliments més satisfactoris) i els participants es van dividir en dues faccions rivals des del principi. Vaja, que si ho hagueren televisat, hauria estat com L’illa dels famosos. Va haver-hi més problemes, com la constant i inexplicable caiguda del nivell d’oxigen, que va fer necessari dues vegades injectar aire al complex, i la mort dels insectes pol·linitzadors. Finalment un sabotatge intern va obrir totes les portes del complex, desbaratant l’experiment. Amb tot, hi hagué èxits: l’estructura era una meravella de l’enginyeria que es dilatava o contreia amb els canvis de temperatura, mantenint constant la pressió atmosfèrica, i el sistema de segellat va funcionar a la perfecció.
Però si una cosa va demostrar Biosfera 2 va ser que potser l’anella més dèbil per a establir una base en un altre món és la convivència (com també ho han demostrat dècades de bases en l’Antàrtida). Per això un bon perfil psicològic a l’hora de triar el teu personal sembla indispensable (i ni tan sols açò és garantia; la selecció d’astronautes de la NASA passa per unes proves psicològiques molt restrictives on es prima l’estabilitat mental, i no obstant això el 2007 l’astronauta Lisa Nowak va segrestar i va intentar assassinar la seua companya Colleen Shipman per considerar-la una rival per l’amor de l’astronauta William Oefelein). Avui dia els experiments d’aïllament prolongat fan més insistència en les relacions que en l’autosostenibilitat.
Vista aèria del complex Biosfera 2, on van viure aïllats quatre homes i quatre dones des de setembre de 1991 fins a setembre de 1993, actualment gestionat per la Universitat d’Arizona. / Cortesia de la Universidad de Arizona
Aquest és el cas de Mars500, un experiment de l’Acadèmia de Ciències russa (amb la col·laboració de l’ESA) actualment en marxa a Moscou que recrea totes les etapes d’un possible viatge a Mart per prevenir els problemes de convivència que pogueren sorgir. Allí, sis voluntaris triats entre 6.000 candidats (com en unes oposicions estatals, vaja) viuen en condicions d’aïllament com si estigueren en una nau espacial. Tota comunicació es fa per ràdio i com més lluny són de la Terra, el retard de les comunicacions és major. La missió, que es va enlairar al juny de 2010 i va aterrar a Mart el passat febrer, està ja tornant i no ha tingut problemes seriosos de convivència (o almenys no han transcendit).
Encara que la seua utilitat és indubtable, Mars500 ha rebut diverses crítiques: una missió real hauria d’afrontar el problema de la ingravitació (amb els trastorns ossis i musculars associats) així com l’amenaça de l’exposició a la radiació. Mars500 tampoc és continguda pel que fa al subministrament d’aire i energia (com sí que ha de ser una nau espacial). I sobretot, els voluntaris saben que si alguna cosa va realment malament poden eixir fora en qualsevol moment. I aquesta és una diferència psicològica important.
Amb tot, tal vegada la major font de problemes per a una futura base espacial podria venir d’una direcció totalment inesperada: l’administració! Des de fa anys els astronautes de la ISS es queixen dels problemes que la burocràcia de les distintes organitzacions involucrades suposen per a la seua vida a bord. Hi ha fermes regulacions que eviten que tot es puga compartir, fins al punt que cada astronauta ha de menjar només el menjar que envia la seua corresponent agència. Fins i tot els excusats són font de conflicte, perquè cada agència en té un de propi i no es permet que, per exemple, un astronauta rus puga usar-ne un de la NASA ni viceversa.
I això no és una ajuda per a la convivència.
