Pareidòlics a Venus

106a-73

Cortesia de Max Mitrofanov
Recreació artística de la superfície de Venus. 

Expliquen que, quan la darrera sonda Venera es va llançar amb destinació a Venus, hi havia de visita al cosmòdrom de Bakionur dos enginyers espanyols de l’INTA. Un d’ells, assenyalant el coet, va comentar al seu company: «Esa nave va a Venus», i l’altre va contestar: «Pues vamos a escondennus». Justament «amaguem-nos» és el que deu pensar en aquests moments el rus Leonid Ksanfomaliti, amb el sidral que ha muntat després de publicar en la revista Astronomicheskii Vestnik un article afirmant que hi ha formes de vida a Venus (Ksanfomaliti, 2012). Hi analitza diversos vídeos de la superfície de Venus presos per la Venera 13 el 1982, concloent que hi ha estructures que canvien de posició i forma. Aquesta idea ha fet ràpidament la volta al món, i ha estat titllada amb tots els qualificatius possibles. Però és possible que Venus estiga habitat? Què en sabem, d’aquest planeta?

Per començar, que és el més semblant a l’avern que existeix al Sistema Solar. Té una pressió atmosfèrica quasi 100 vegades major que la de la Terra, i una temperatura en la superfície de 470 ºC, pel fet que està totalment recobert per densos núvols de diòxid de carboni que produeixen un efecte d’hivernacle desbocat. De fet és tan acusat que l’efecte d’hivernacle es va descobrir a Venus abans que a la Terra. Per completar el panorama, són freqüents les tempestes amb gran aparat elèctric durant les quals plou àcid sulfúric (un dels principals components dels núvols venusians). Un infern, vaja. Però té dimonis?

A quasi 500 ºC de temperatura no hi ha molècula orgànica complexa que aguante sencera: es trenquen en molècules més menudes. El fet que hi haja tant de CO2 en l’atmosfera justament sembla indicar que a Venus a penes hi ha carboni en forma de molècules orgàniques. Potser hi ha vida basada en una altra química? El candidat més probable (per abundància i similitud en comportament al carboni) seria el silici, però les molècules llargues de silici són més inestables que les seues anàlogues orgàniques. Encara que una bona alternativa serien les silicones (en les quals s’intercalen àtoms de silici amb àtoms d’oxigen); les silicones són molt més estables i aguanten temperatures altes. Però lamentablement, a temperatures superiors als 250 ºC també es descomponen.

 

107-73Cortesia de NASA
Venus. Composició d’imatges de
la Mariner 10. Els núvols de
Venus són tan blancs que són necessaris filtres especials per ressaltar l’estructura dels seus núvols.

«Què ha vist el professor Ksanfomaliti en les imatges de la ‘Venera 13’? Perquè sospite que som davant d’un cas de llibre de pareidolia o, en altres paraules, veure el que un espera veure»

106b-73Segons Ksanfomaliti, la forma marcada en groc és la meitat inferior d’una estructura discoïdal; en el minut 86 canvia de forma i textura, i desapareix en el 93, per tornar a aparèixer després. Curiosament no s’adona que el mateix ocorre en tota la imatge, a causa de l’augment de soroll tèrmic a mesura que la sonda s’escalfa.

   

A més, perquè puguem parlar d’habitabilitat en un planeta, es necessita un altre component: un líquid que faça de solvent, on les reaccions biològiques puguen tenir lloc. I a 450 ºC, la disponibilitat de líquids és més aviat poca. Un candidat podria ser el plom, que es fon a 327 ºC. Però no hi ha mars de plom a Venus. De fet no hi ha mars de res. En els noranta la sonda Magallanes va fer un detallat mapa amb radar de Venus (considerant que els espessos núvols no ens permeten veure la superfície) i no hi va aparèixer res semblant. Les superfícies líquides destaquen clarament en una imatge de radar, ja que no tornen l’eco i apareixen com a zones negres.

És habitat Venus? Amb tota seguretat que no. Llavors què ha vist el professor Ksanfomaliti en les imatges de la Venera 13? Perquè sospite que som davant d’un cas de llibre de pareidolia, terme que significa «fallada de la percepció en què un estímul vague i aleatori és percebut erròniament com una forma recognoscible». En altres paraules, veure el que un espera veure.

Dos dels més famosos casos de pareidolia van tenir Mart com a protagonista. A començament del segle xx, Lowell i Schiaparelli van creure veure una complexa i extensa xarxa de canals que cobria el planeta. Aquests canals eren estructures més petites que la resolució angular dels telescopis usats, i era el mateix cervell dels investigadors el que, en tals condicions límit de visibilitat, alineava i connectava estructures inconnexes. La conclusió de Lowell va ser que Mart era habitat per una civilització de constructors de canals, però així que es van usar telescopis millors, els canals van desaparèixer. Un altre famós cas és el de la cara de Mart, una muntanya a la regió de Cydonia fotografiada per l’orbitador de la Viking 1 el 1976, en què la pobra resolució de la cambra, junt amb alguns píxels morts en la imatge i el joc d’ombres, van fer que la muntanya semblara una cara. Els iwanttobelieve van fer d’aquesta foto una icona de la pseudociència, i calgué que la Mars Globar Surveyor prenguera l’any 2001 una nova imatge d’alta resolució per emmudir la xarrameca conspiranoica i demostrar que era una simple muntanya. La pareidolia és al darrere de les cares que veiem en les taques d’humitat, de la Mare de Déu en un sandvitx de formatge, o venusians en les imatges de la Venera 13.

   

106c-73El venusià de Ksanfomaliti «apareix» en el quart fotograma, quan més sorollosa era la imatge, i «desapareix» en l’últim. Sorprenentment, no li estranya la sobtada aparició en aquest últim fotograma de diverses rèpliques dels cudols del cantó inferior esquerre (en groc).

   

I és que, en el cas de Ksanfomaliti (qui va formar part des del començament de l’equip de les Venera), la cosa ve de lluny, com ell mateix va explicar fa poc en una entrevista: [el 1975] «era a l’estació receptora treballant amb dades de les Venera 9 i 10. Un objecte en les imatges que semblava un “pardal assegut” d’uns 20 cm, va atraure la meua atenció. Però els geòlegs el van definir com una “estranya roca”. Vaig tornar repetidament a aquelles imatges i el 1978, en el meu primer llibre de divulgació, Planetes redescoberts, vaig parlar d’aquest objecte com d’un possible habitant de Venus. La pressió negativa de l’administració i dels meus col·legues de l’Institut d’Investigació Espacial, per descomptat, em van afectar en part, però no em van convèncer.» És a dir, Ksanfomaliti té una vella obsessió amb aquest tema i ara, amb una posició ja consolidada, ha decidit llançar-se a la piscina.

L’obsessió és un potenciador de la pareidolia i l’article en qüestió és un cant a l’absència de rigor. És tot un destarifo i no hi ha per on agafar-lo. Les «misterioses estructures» (vegeu les fotografies) apareixen just quan la imatge (de televisió analògica) és més sorollosa i té més artefactes. En realitat, el vertader misteri venusià és que la revista Astronomicheskii Vestnik haja acceptat publicar un semblant article. Al remat, els venusians van resultar ser gambosins.

Bibliografia
Ksanfomaliti, L. V., 2012. «Venus as a Natural Laboratory for Search of Life in High Temperature Conditions: Events on the Planet on March 1, 1982». Russian in Astronomicheskii Vestnik, 46(1): 44-57.

Fernando Ballesteros. Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
© Mètode 73, Primavera 2012.

   

Pareidòlics a Venus
Pareidólicos en Venus

© Mètode 2012 - 73. La força del món - Primavera 2012
Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.