El nefast any 2020 s’acomiadava amb una notícia sorprenent: la possible detecció pel projecte Breakthrough Listen d’un senyal artificial procedent de Proxima Centauri, ni més ni menys que l’estel més pròxim al Sistema Solar.
Més enllà del titular, mitjançant el radiotelescopi Parkes a Austràlia, el projecte va detectar un senyal de banda estreta centrat en la freqüència de 982 MHz que provenia d’un entorn de 16 minuts d’arc al voltant de Proxima Centauri, la qual cosa inclou… unes quantes desenes d’estels més. Amb tot, el senyal en si (batejat BLC1–Breakthrough Listen Candidate 1) va ser summament interessant per ser estret de banda i per la seua freqüència.
Els senyals de ràdio naturals són en la seua immensa majoria de banda ampla, això vol dir que en trobem en qualsevol posició del dial de la nostra ràdio. Per exemple, si durant una tempesta esteu escoltant la ràdio (sobretot en AM) veureu que cada llampec produeix en l’altaveu un típic so KRRRR!! independentment de quina emissora estigueu sentint: el senyal de ràdio del llampec s’escampa a l’ample de tot el dial. I el mateix ocorre amb els senyals produïts per aurores boreals, púlsars, tempestes solars, etc. En canvi, els senyals artificials usats per a comunicacions són de banda estreta, perquè això permet situar diferents canals de comunicació en una mateixa zona de l’espectre electromagnètic sense que es mesclen, així com minimitzar el consum d’energia necessari per a generar-ne. D’aquesta manera, RNE la pot escoltar (a València) en la freqüència de 774 kHz, però no en els 769 o 779 kHz (l’amplada de banda és d’uns ±5 kHz). Això no vol dir que no hi haja en la naturalesa senyals de ràdio de banda estreta. Al contrari, una molècula o un àtom excitats poden emetre un senyal d’aquest tipus en desexcitar-se, i ho faran en una freqüència corresponent a l’energia d’excitació. Així, en els cometes podem mesurar l’emissió de banda estreta de 1.420 MHz deguda a la desexcitació dels àtoms d’hidrogen de la seua cua. Però la freqüència del senyal BLC1 no coincideix amb l’emissió natural de cap àtom o molècula que abunde en l’espai, ni tampoc amb la banda d’emissió dels nostres satèl·lits artificials o naus espacials, la qual cosa el fa molt prometedor. A més, el senyal mostra un desplaçament de la seua freqüència similar a l’esperable per efecte Doppler d’un emissor en rotació (per exemple, d’un satèl·lit artificial orbitant un planeta de Proxima Centauri).
Lamentablement no hi havia indicis d’estructura o modulació en el senyal, ni que portara informació, ni se l’ha pogut trobar de nou en posteriors observacions. Si realment fora un satèl·lit emissor en algun planeta de Proxima Centauri, tindria poc sentit que l’hagueren apagat després de la detecció. Recorda així el famós senyal Wow!, un potent senyal de banda estreta detectat en 1977 durant uns quants minuts pel radiotelescopi Big Ear que mai va tornar a ser detectat. El seu desplaçament de freqüències és similar al d’un altre senyal famós, el SHGb02+14a de 2003, trobat en tres ocasions des del recentment desaparegut observatori d’Arecibo, però tan feble que potser era una fluctuació del soroll de fons. Juntament amb aquests dos senyals, BLC1 sembla destinat a engrossir la llista de candidats SETI (cerca d’intel·ligència extraterrestre, en les seues sigles en anglès) prometedors però misteriosos i sense confirmar.
Un dels problemes que tenen molts projectes SETI és que idealment han de realitzar-se alhora des de dos radiotelescopis llunyans entre si, a fi de poder descartar que un senyal siga una contaminació deguda a una font local, com potser va ocórrer en aquest cas. Però si ja costa demanar temps d’observació per a treballar en SETI en un radiotelescopi, imagineu demanar-ne per a dos radiotelescopis alhora.
