Un món de tots els diables

Els lectors de més edat potser recorden un concurs de 1980 anomenat Destino Plutón. En ell, tres «tripulacions» de xiquets de diferents col·legis, a bord de les naus AlfaBeta i Gamma, havien d’arribar fins al remot Plutó a força de respondre preguntes i superar proves. No sé si Alan Stern i Stamatios Krimigis, els cervells que hi havia darrere de la sonda New Horizons de la NASA, van concursar en el programa quan eren xiquets, però sens dubte ho han fet millor que ningú, ja que per fi una nau espa­cial ha arribat a Plutó.

Però no tot han estat llums en aquesta odissea espacial. Quan la sonda va partir al gener de 2006, pocs en l’equip de la New Horizons podien imaginar que només sis mesos després la Unió Astronòmica Internacional degradaria Plutó i el llevaria de la llista de planetes, restant-li glamour a la gesta (Vicent Martínez ens ho explicava en Mètode 51, i ens ho torna a recordar en aquest número). Amb tot, ha estat una missió valenta que ha recuperat el vell esperit de l’exploració espacial, que, per damunt de tot, ha de ser això: exploració, expandir horitzons, plantejar-se reptes que semblen irrealitzables, arribar on ningú ha anat mai. 

Durant el seu pas per Plutó, la sonda va realitzar un estudi detallat d’aquest món. Per desgràcia, no podia quedar-se en òrbita al voltant de Plutó. Per a escapar de la gravetat del Sol i arribar fins a l’última frontera del nostre barri galàctic, va necessitar una velocitat molt alta: 54.000 km/h. La gravetat de Plutó és molt dèbil per a frenar-la i el pes en combustible i motors que hauria necessitat per a frenar per si mateixa l’hauria feta excessivament pesant. De fet, després de les dues Voyager, és el tercer objecte més ràpid creat per l’esser humà, com aquelles venerables ancianes (i les encara més ancianes Pioneer 10 i 11), la New Horizons està destinada a escapar per sempre del Sistema Solar. No obstant això, encara no sabem cap a on es dirigirà finalment, ja que té una certa capacitat de maniobra i se la vol dirigir cap a altres objectes del cinturó de Kuiper.

En el seu ràpid pas, la sonda ha descobert un món marró rogenc, amb grans i espadades muntanyes en el seu equador d’aparença jove i molt pocs cràters en la superfície. Aquestes dues característiques podrien indicar que, contra tota lògica, Plutó té una activitat geològica erosiva elevada. Però quina font d’energia pot alimentar aquesta activitat? El Sol és increïblement lluny i, al contrari que l’actiu Io, Plutó no és satèl·lit de cap planeta gegant. Podrien les forces de marea de la petita però pròxima lluna Caront proporcionar prou energia? De moment és un misteri.

Amb tot, la seua característica més cridanera és una mena de cor gegantí que un enamorat degué pintar en algun moment entre el seu descobriment el 1930 per Clyde Tombaugh i l’arribada de la New Horizons. No en tinc cap dubte que, entre els enamorats nord-americans, Plutó desbancarà Venus com a musa de la nit. 

  «Com que Plutó és el déu dels inferns, els nous accidents geogràfics descoberts són designats amb noms d’éssers de l’inframón»
119-87-catNASA xkcd té la seua pròpia proposta alternativa de nomenclatura per a Plutó. Sens dubte, la millor és el terreny cap al nord-est, la regió de Pareidolia.    

Però no hauria de ser així, perquè Plutó és un món de tots els diables. Literalment. Com que Plutó és el déu dels inferns, els nous accidents geogràfics descoberts són designats amb noms d’éssers de l’inframón de totes les cultures i la literatura. A començament d’any, la NASA va obrir una web on qualsevol podia proposar noms (per descomptat, degudament documentats). La llista de noms acceptats i que ja s’estan començant a usar inclou Anubis, Demèter, Hècate, Xipe Totec, Kalunga-ngombe… però també Cthulhu, Barlog o Morlock.

Jo mateix vaig proposar al nostre dimoni local: Butoni. Tal vegada el conegueu… al Cabanyal se’l solia veure en el mur del cementeri a la nit emportant-se algun xiquet que no s’havia acabat la sopa. Però no sé si ho acceptaran. Creue els dits.

REFERÈNCIES
Martínez V. (2006). Plutó erràticMètode, 51, 130-131. 

Fernando Ballesteros. Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
© Mètode 87, Tardor 2015.

 

 

Un món de tots els diables
Un mundo de todos los demonios

© Mètode 2015 - 87. L'origen de la vida - Tardor 2015

Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.