Un visitant interestel·lar

En 1972 Arthur C. Clarke va publicar Cita amb Rama. En aquesta novel·la s’explica el cas d’un sistema de vigilància espacial que detecta un astre anòmal. L’objecte, que és batejat amb el nom de Rama, viatja a una velocitat inusualment alta, la qual cosa indica que no està lligat gravitatòriament al Sol, sinó que prové de fora del Sistema Solar. La sorpresa ve després: observacions detallades mostren que la forma no s’assembla a la de cap asteroide: és allargat; cilíndric, de fet. Finalment, Rama resulta ser un objecte artificial, una «arca de Noè» provinent d’un altre sistema planetari rumb al desconegut que en un moment donat comença misteriosament a accelerar per a escapar del Sol a pesar de no tenir aparentment cap mitjà de propulsió.

En 2017 un sistema de vigilància espacial, Pan-STARRS, va trobar un astre anòmal. L’objecte viatjava a una velocitat inusualment alta, la qual cosa indica que no està lligat gravitatòriament al Sol, sinó que prové de fora del Sistema Solar. Observacions detallades van mostrar que la forma no s’assembla a la de cap asteroide, sinó que és allargat, més o menys cilíndric, cinc vegades més llarg que ample. Almenys és el que es dedueix de la seua corba de llum, perquè les imatges només mostren un punt. Per a consternació (i protesta) de molts astrònoms, l’objecte no va rebre el nom de Rama, sinó que va ser batejat com ‘Oumuamua, vocable hawaià que significa “el primer vingut des de lluny”. La Unió Astronòmica Internacional ha creat una nova designació per a aquest tipus d’objectes, els objectes I (d’interestel·lars), així doncs ‘Oumuamua és 1I.

‘Oumuamua va ser descobert quan ja començava a allunyar-se del Sol, quaranta dies després del seu periheli. I malgrat la proximitat a l’astre rei (més o menys la distància de Mercuri al Sol) no va mostrar signes d’activitat cometària; ni rastre d’una cua, ni evaporació d’aigua o d’uns altres volàtils. Si en el passat havia estat un cometa, de gel ja no li’n quedava gens. Tot semblava indicar que era un asteroide inert, encara que amb una forma estranya. No obstant això, estudis posteriors de la posició de ‘Oumuamua han demostrat que l’objecte misteriosament està accelerant-se a pesar de no tenir aparentment cap mitjà de propulsió. La pressió exercida per l’expulsió de gasos podria certament espentar l’objecte. Però no està expulsant gasos. Per tant, què impulsa ‘Oumuamua?

«Quan en astronomia tenim un misteri sense explicar és temptador recórrer a la hipòtesi “intel·ligència alienígena”»

Quan en astronomia tenim un misteri sense explicar és temptador recórrer a la hipòtesi «intel·ligència alienígena». Aquest va ser el cas dels púlsars, el senyal «Wow!», les FRB (ràfegues ràpides de radi, en les sigles en anglès), l’estel KIC 8462852… I aquest ha estat el cas de ‘Oumuamua. Un article publicat al novembre de 2018 per Bialy i Loeb, investigadors del Harvard Smithsonian Center for Astrophysics, apunta al fet que no es pot descartar que ‘Oumuamua siga una vela solar extraterrestre que estiga sent impulsada per la radiació del Sol (el que, per cert, recorda l’inici d’una altra novel·la, The Mote in God’s Eye, de Niven i Pournelle). Certament una forma allargada com un pur no és ni de bon tros la millor forma per a una vela solar, però els investigadors no descarten que puga ser un fragment de vela trencada.

Per desgràcia no hi ha manera de confirmar ni de refutar aquesta teoria. ‘Oumuamua s’allunya cada vegada més del Sol i finalment escaparà del nostre Sistema Solar. No tenim telescopis capaços de donar-nos una imatge detallada de l’objecte, ni coets capaços d’assolir les velocitats necessàries per a arribar-hi. Només podem esperar, i intentar detectar a temps un altre objecte similar que en un futur poguera potser ingressar en el nostre Sistema Solar.

Després de tot, com afirmava Arthur C. Clarke en l’última frase de la seua novel·la, «la gent de Rama ho fa tot per triplicat».

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)
POST TAGS:
Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.