No em podreu negar que la tardor és un dels moments més dolços de l’any. Les passejades pel camp tenen en aquesta època matisos que no podríem trobar en cap altra estació. En aquests dies s’apleguen a la nostra Mediterrània un conjunt de circumstàncies que les fan d’allò més especials. Per fi respirem després de les intenses calors de l’estiu, algun plugim ens humiteja el camí i sota els pollancres grocs s’aculumen les fulles. Aquest és també el moment de la maduració de les fruites de la màquia i del bosc. Els nabius (Prunus spinosa), les mores d’esbarzer (Rubus ulmifolium) o els fruits penjants de l’arítjol (Smilax aspera), que ofereixen la seua polpa a canvi d’un viatge en l’estómac de l’ocell que els consumesca. Fruites de tardor que se’ns presenten als ulls humans amb tonalitats negroses. Però n’estem ben segurs, que són negres?
L’ull humà és força limitat, tot just reconeixem tres colors bàsics que van de la longitud d’ona del blau fins al roig. Se’ns escapen els extrems i així no som capaços de veure colors en la banda dels ultraviolats. I tanmateix nombroses espècies d’animals sí que poden fer servir aquesta longitud d’ona. Les retines d’insectes i altres artròpodes, peixos, rèptils, ocells i fins i tot alguns mamífers, van més enllà del nostre espectre cromàtic. Moltes de les fruites negroses que esmentàvem reflecteixen en realitat raigs de longitud d’ona corresponents a la banda de l’ultraviolat proper que, sobre el verd dominant, resulten un missatge cridaner i irresistible: menja’m!
I aquesta relació mutualista no és pas un cas aïllat, la recepció de la llum ultraviolada intervé en moltes relacions inter i intraespecífiques. En una línia semblant, és conegut de fa dècades que moltes flors presenten senyals en aquesta longitud d’ona que les fan més detectables per a abelles i altres himenòpters o per a ocells pol·linitzadors com ara els colibrís. Un cas extrem el trobem a Mèxic, en plantes del gènere Lisanthria, pol·linitzades per certes espècies de colibrí i que presenten coloracions completament endolades, un succés força rar en la natura.
Però tot no queda ací, la propietat d’esvair-se ràpidament en el medi aeri fa dels reflexos ultraviolats un mitjà de comunicació d’allò més adient per a l’emparellament de moltes espècies d’ocells. Això és ben important quan un vol fer-se evident a les possibles parelles sense convertir-se en objectiu dels depredadors, així és com els mascles de mallerenga blava (Parus caeruleus) són vistos per les femelles properes en tons ultraviolats i es fan un xic més difícils de detectar per als rapinyaires. La mateixa funció assoleix la medalla de la cotxa blava (Luscinia svecica) i molts plomatges més, fins i tot d’ocells ben poc vistents a ulls humans com són els còrvids. L’ús d’aquest mitjà de comunicació encara presenta un avantatge addicional, ja que la reflexió de la llum ultraviolada depèn sovint de l’estructura de les plomes més que dels pigments que contenen, així els exemplars en millor forma física apareixeran com a individus sans, amb les plomes d’un color uniforme i ben atractiu.
I malgrat tot exagerem. Som els humans els qui no veiem aquests reflexos en ultraviolat. Fet i fet sembla molt estès en llinatges ben dispars, això fa pensar que ha estat present des de la conquesta del medi terrestre per part dels animals i potser abans, quan els precursors dels actuals grups zoològics nedaven en una mar somera, al silúric i el devònic; fa uns quatre-cents cinquanta milions d’anys, quan l’atmosfera no retenia els raigs ultraviolats com ara. Els primers investigadors que comprovaren l’existència de receptors d’aquesta mena als ulls d’abelles i ocells quedaren meravellats, tant que impregnaren les interpretacions d’aquesta capacitat del seu entusiasme. La magnificació de l’ús que els animals feien de la visió en la banda dels ultraviolats va fer que, fins fa pocs anys, els estudiosos d’aquest aspecte pensaren que tenia una importància superior a la de la resta de les longituds d’ona en molts aspectes de l’etologia dels animals que la posseïen. Ara comencem a saber que cada espècie en fa un ús diferent i que en són moltes les que tenen l’ultraviolat com una més de les bandes del seu espectre cromàtic, però en absolut la més important.
Les limitacions de l’ull humà sovint ens fan viure en un món diferent als dels nostres companys de viatge. I a vegades, meravellats, exagerem la importància d’algunes coses que són com són, no com les veiem.