La sobreinformació en temes alimentaris pot generar sensació d’angoixa en les persones diagnosticades de càncer, que no saben el que és cert i el que no.
Les cures maternals inclouen tot tipus de comportaments protectors, incloses formes molt variades d’alimentar la descendència.
Als monestirs medioeuropeus de la baixa edat mitjana monges com Hildegarda de Bingen rivalitzaven amb els monjos en excel·lència intel·lectual.
Què fan els científics quan expliquen i exposen la seua recerca o la dels altres? Comuniquen la seua recerca o la divulguen?
Per a evitar possibles brots psicòtics, els astronautes de l’Estació Espacial Internacional conversen setmanalment amb amics i familiars, així com amb un cirurgià de vol i amb un psicòleg.
De la recollida silvestre s’ha passat a la seua domesticació i cultiu. Però per a tindre espàrrecs al nostre hort, primer hem de conèixer aquesta curiosa planta.
Greta Thunberg i els nostres joves ens recorden que no podem continuar mirant cap a una altra banda. En cas contrari, els estaríem negant el dret a la vida. A ells, als nostres fills i filles. I per descomptat, a nosaltres mateixos.
El divulgador Pere Estupinyà enumera quatre possibles papers davant «això de la comunicació científica»: cap paper, un paper col·laboratiu, un d'involucrat-hobby i un de professional.
De probable origen paleolític i present en les més remotes civilitzacions, la fona és antiga i ubiqua no solament com a arma, també com a paradigma del moviment circular.
Al llarg del temps, diversos autors han intentat aglutinar en obres de caràcter divulgatiu la gran història del coneixement científic. Una mostra és el Vestiges de Robert Chambers.
Un dels espectacles més grandiosos de què un astrònom de trinxera pot gaudir és el ball còsmic que alguns planetes realitzen en fer-se de nit.
Quan en astronomia tenim un misteri sense explicar és temptador recórrer a la hipòtesi “intel·ligència alienígena". En el cas de ‘Oumuamua, no hi ha manera de confirmar ni de refutar aquesta teoria.
El nostre ADN no és nostre, sinó que és un trencaclosques d’ADN, llegat dels nostres ancestres. Som portadors de petits fragments d’ADN dels nostres rerebesavis i rerebesàvies
El major repte de la neurociència és comprendre com sorgeix la ment autoconscient a partir de l’activitat electroquímica de la protuberància de cèl·lules que tots transportem dins del crani.
La biònica ha revolucionat la indústria sanitària amb la substitució de membres del cos humà mitjançant aparells i artefactes tècnics capaços de suplir o ajudar a substituir certes parts anatòmiques danyades.
La sorpresa provocada per un plantejament inquietant o un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre. I això ho infrautilitzem en divulgació científica.
Com en els bons temps de les antigues relacions agràries, la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana ofereix un tracte als llauradors interessats a conservar la diversitat al camp: llavors hortícoles de sempre a canvi d’informació.
Els avenços tecnològics, com ara els telescopis i els microscopis, ens han permès engrandir el nostre món, cap amunt i cap abaix. Els microbis són un exemple de les dues escales, les petites i les grans.
Ara tenim més informació que mai sobre nutrició, però, alhora, tenim grans dificultats per a identificar la informació fiable.
Perquè el cervell funcione correctament és essencial que el nombre de neurones siga l’adequat: ni més ni menys.
No sabem què ens depararà la ciència del futur, però sí que constatem que mig segle després, encara perviu el creacionisme mític de Zaratustra.
Confesso que tinc un problemeta, que sospito que comparteixo amb molts companys divulgadors científics: allò que m’interessa a mi no coincideix amb el que interessa els meus lectors.
