«Els camps de vostès semblen dibuixats.» Ho sentia dir de petit a forasters que ens visitaven. Els grans escoltaven l’elogi afalagats, comprovant de cua d’ull la perfecta linealitat dels cavallons, l’ordre geomètric d’aspres i emparrats. Jo no ho acabava d’entendre. Els nostres camps eren normals. Confonia normal amb habitual. Les habituals coses quotidianes ens semblen normals, però només ho són quan s’ajusten a la norma, que no té per què ser el que veiem cada dia com a usual i corrent.
El cas és que la pulcritud dels nostres horts i conreus era de debò excepcional. A tot Europa, també a l’extrem Orient, mil·lennis d’agricultura esponerosa havien creat un imaginari rural ric, poblat de pagesos competents. Dibuixaven els camps, en efecte: solcs tibants, rengles d’arbres traçats amb tiralínies… En resultava un parcel·lari acuradíssim, termenat amb marges o tanca viva. Els retalls de bosc romanent i la xarxa de camins puntuaven la impecable sintaxi de la trama conreada. Hi havia una elegància prosòdica al darrere, una dicció territorial impostada i precisa. El nostre paisatge agrari era –encara és?– d’una prosa impecable. Potser per això Josep Pla deia que «els millors paisatges són els alimentaris».
A gran part d’Àfrica no era ni és així. Tampoc a l’Amèrica tradicional o a molts llocs del migdia o ponent asiàtic. El migrat rendiment d’una terra gasiva o, a l’altre extrem, l’abundor subsegüent al generós clima tropical propicien conreus desmanegats, de límits imprecisos i geometria incerta. Semblen camps improvisats. Sovint ho són. A vegades resulten d’artigues precipitades seguides de sembres de circumstàncies. Altres cops responen a plantacions ventureres de gent apressada que només pensa a collir de seguida tan sols el que li cal per sobreviure.
«La pulcritud dels nostres horts i conreus era de debò excepcional. Mil·lennis d’agricultura esponerosa havien creat un imaginari rural ric, poblat de pagesos competents»
De petit també escoltava, bocabadat, els relats dels grans que havien estat a Alemanya. Poca gent viatjava aleshores i Alemanya era un lloc remot i quasi mític, poblat de titans sorprenents. «Els carrers estan dibuixats», deien els viatgers amb exaltació. Tant de dibuix m’intrigava, costava de creure. Però era cert: els carrers alemanys estaven dibuixats. Com aquí ara. Ja hi tornem a ser: com que pintar carrils i passos zebra ha esdevingut habitual, ara ho trobem normal. Però en aquella Barcelona empedrada dels anys cinquanta, no hi havia ratlles a cap llamborda. No hi havia pintura enlloc, de fet. A aquella grisa Barcelona de postguerra encara no del tot deixada enrere li quedava molt per a «posar-se guapa». En aquells anys de grisalla, l’Ajuntament no tenia esma de pintar res. I menys les calçades. Els dibuixos eren del pagès, en conreus pendents d’urbanitzar.
Ara nosaltres també tenim l’asfalt pintat. Però hem abandonat la majoria dels conreus. No sé si hi hem guanyat gaire. I el cas és que als conreus que encara sobreviuen i a les ciutats dibuixades no para d’arribar bona gent que ve de camps sense dibuixos i de ciutats sense carrers a penes. Traginen moltes necessitats i algunes esperances. Més que no pas destreses. Fan de pagesos ocasionals i d’operaris venturers. No dibuixen gaire bé, és clar, un paisatge que tampoc no entenen. Quin retret podríem fer-los?
El meu pare deixava els cargols que collava amb les feses del cap arrenglerades. Un operari acabat d’arribar me’ls clavava fa poc a cops de martell, com si fossin gavarrots. La distància cultural és excessiva. No veig al meu voltant ningú que ho trobi preocupant. «Els camps de Polònia semblen dibuixats», acabarem dient. I aleshores algun nen, incrèdul, pensarà que això no pot ser. Massa difícil. Costarà de fer-li creure que, abans de progressar tant, aquí també sabíem dibuixar-los.
