Il·lustració: Anna Sanchis
Un bon dia vaig saber que practicava la dieta mediterrània. Com el personatge de Molière, que s’alegrà en descobrir que parlava en prosa, vaig experimentar la satisfacció de menjar com Déu mana. Fins aleshores, i des de petit, em limitava a sopar peix i verdura amb naturalitat, a menjar poca carn (entre altres raons perquè escassejava a les taules de postguerra) i a amanir-ho tot amb oli d’oliva sense fixar-m’hi gaire. Ho trobava normal. És més, em pensava que l’oli era sempre d’oliva. Oli, oliva: ja es veu que tot és u. Que potser hi havia altres menes d’oli, qui sap si no tan saludables…?
Resulta que mitja humanitat menja malament. En termes dietètics, vull dir. La gent menja el que pot, de fet. Durant segles, la preocupació no ha estat menjar bé, sinó poder menjar. A la Mediterrània i arreu. En un petit restaurant popular de Nicaragua, en preguntar què hi havia per dinar, em van respondre: «comida». Ni carn, ni peix; ni guisats, ni fregits; ni primers, ni segons. Tenien comida. Nicaragua és el país del gallo pinto a tota hora, és a dir, plat únic d’arròs i fesols, acompanyat, com a màxim, d’algun retallet de proteïna animal. A vegades hi arreplegues un sopón de plátano. Recordo un nen menjant-se’l amb delectança i reservant per al final una esquamosa pota de pollastre que hi sobrenedava. Sopón de plátano con garra de pollo, el non va plus gastronòmic.
En aquest nostre racó de món carregat de temps, hem fet de la necessitat virtut. No som gaire carnívors perquè anem curts de bestiar i d’aviram (no com els peones de estancia patagònics –els cowboys australs–, que es desdejunen amb asado). Fregim amb oli d’oliva perquè la mantega ni l’ensumem (no com els nòrdics, que s’hi rabegen). Mengem fruita i verdura perquè l’hortet ens en va donant tot l’any (no com els andins, que tiren de chuño dessecat). I així. Però com que els déus van néixer a Grècia, les poques coses que tenim resulta que són bones. Fins i tot el peix blau, fauna pelàgica propensa a fer moles abundants, ara és lloat pels dietistes.
També hem anat incorporant-hi vegetals d’importació. El tomàquet o les mongetes, sense anar més lluny. I les patates, és clar. Fins i tot les taronges. Jaume I menjava faves, carxofes i naps, res de pa amb tomàquet. Per mi que no era gaire patriota. De xocolata, de cafè o de sucre, tampoc res de res a la taula reial. A tot estirar, coses bàsiques endolcides amb mel o amanides amb espècies orientals. D’aquí la dèria de Colom. Genovès o català, anava de cara el pebre, el clau i la canyella. Topà amb Amèrica, una feliç contrarietat.
«Ara que hem globalitzat la biodiversitat mengívola, hem empobrit el repertori agronòmic. A la plaça hi ha de tot, però de poques menes»
La notícia sorprenent és que ara que hem globalitzat la biodiversitat mengívola, hem empobrit el repertori agronòmic. A la plaça hi ha de tot, però de poques menes. Hi ha les mateixes pomes a tot arreu («golden», «fuji», «starking» i para de comptar), però és perdre el temps cercar «reinetes», «camoses» o «carabrutes». A les parades de les pageses encara trobes pera «moscatella», «de sant Joan» o «llimonera» i prunes «mirabolanes» o «datileres», però això és l’excepció: tothom a menjar pera «conference» o pruna «japonesa». Resulta que en plena voràgine transgènica deixem perdre les varietats que ja teníem. D’espècies o subespècies de patata n’hi ha dotzenes, i milers de varietats, però al mercat aviat s’acaba el repertori: «kennebec», «pontiac» i poca cosa més; fins i tot la patata «del bufet», tan apreciada anys enrere, ha esdevingut una raresa.
Sobreeixits de bollicaos i d’hamburgueses greixoses, de xips i de cocacoles, molta gent ha de posar-se a dieta a causa de la seva mala dieta. Ja és gros… Els que mengem mediterrani sense haver-ho sabut mai ens en fem creus.
