Guano

«Cobdícia, esgotament de recursos, drets vulnerats i accions proteccionistes han girat entorn del guano durant dos segles»

Guano

Als infants massa xerraires, els pares poc refinats els deien: «Tu, a parlar quan les gallines pixin.» És a dir: mai. En efecte, les gallines, i els ocells en general, no orinen. Més ben dit: ho fan encriptadament alhora que defequen. Els seus conductes urinari i fecal no tenen orificis de sortida separats: desemboquen ambdós al mateix conducte cloacal. En realitat, l’excepció són els mamífers placentaris, com nosaltres, perquè els amfibis, els rèptils i els peixos condrictis, així com els mamífers marsupials i els mamífers monotremes, també presenten cloaca compartida. A la cloaca dels monotremes també hi conflueix el sistema reproductor (ponen ous), i d’aquí els ve el nom: μονός (monos, que vol dir “únic”) i τρzμα (trema, que significa “forat”). Els singulars, doncs, som nosaltres, que tenim els sistemes digestiu, urinari i reproductor (en les femelles) amb sortides separades a l’exterior.

Les deposicions dels ocells són tricolors. Presenten una part negrosa que correspon a la femta (és a dir, als residus del procés digestiu), una part blanquinosa que és l’urat, bàsicament àcid úric, amoni i àcid fosfòric (o sigui, el subproducte metabòlic resultant de la degradació de les proteïnes i altres components nitrogenats) i una part transparent que és orina sense àcid úric (aigua metabòlica amb diverses substàncies dissoltes). L’orina s’evapora, la femta es degrada i l’urat resta. Per això, als llocs amb grans concentracions d’ocells també es produeixen grans concentracions d’urat. És l’anomenat guano.

«Cobdícia, esgotament de recursos, drets vulnerats i accions proteccionistes han girat entorn del guano durant dos segles»

Guano és un terme quítxua (wanu). No és estrany, perquè al litoral peruà, on es parla aquesta llengua, és on hi ha les acumulacions de guano més grans del món. Corresponen a llocs de nidificació d’ocells marins i, en menor mesura, de llops marins i, fins i tot, ratpenats. El corrent de Humboldt hi té molt a veure: provoca colossals afloraments de nutrients de les profunditats marines, la qual cosa es tradueix en una gran abundància de fitoplàncton i de peixos, fet que, de retruc, permet la vida de milions d’ocells menjadors de peix. Mengen en l’ample oceà i dipositen excrements als llocs de repòs on es concentren. Així, el nitrogen i el fòsfor de les profunditats marines acaba als penya-segats costaners.

I d’aquests penya-segats, als camps de mig món. Sembla que els inques ja coneixien les propietats fertilitzants del guano i d’aquí l’èxit de la seva agricultura en zones àrides. El món les descobrí quan Alexander von Humboldt, l’any 1802, n’envià mostres als químics Antoine François Fourcroy i Louis Nicolas Vauquelin. Més tard fou Justus von Liebig, el pare de la química agrícola, qui n’avalà les virtuts. Els anglesos van ser els primers a emprar-lo a l’engròs: l’any 1841, l’agrònom britànic John Collis Nesbit determinà que una tona de guano equivalia a 33 tones de fems convencionals.

Fins a l’aparició dels fertilitzants químics, el guano peruà –i també el salitre, el famós nitrat de Xile– nodriren l’agricultura europea i nord-americana. Només de les illes Chincha, on el guano fòssil s’acumulava en potències de desenes de metres, entre 1841 i 1874 se’n van extreure uns cinc milions de tones fins al seu esgotament. En una vintena d’illes peruanes i en altres del Carib (Navaza, per exemple) hi hagué extraccions febroses, no exemptes d’explotació dels treballadors (molts d’ells, xinesos) i conflictes internacionals, guerres incloses. La majoria d’aquests indrets són avui santuaris faunístics, com les illes Ballestas, curulles de fauna. Cobdícia, esgotament de recursos, drets vulnerats i també accions proteccionistes han girat entorn del guano durant dos segles. Roman l’evidència del cicle planetari del fòsfor i del nitrogen, de la mà de fenòmens naturals i del transport humà. Una història fantàstica d’excrements i nutrients bàsics.

© Mètode 2017 - 95. L'engany de la pseudociència - Tardor 2017
POST TAGS:

Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.