Microplàstics

Il·lustració: Anna Sanchis

Loxigen és un gas tòxic. Per als organismes anaerobis, vull dir. Els arqueus i bacteris de l’Arqueà l’excretaven com a residu metabòlic. L’enviaven tan lluny com podien, sobretot a l’atmosfera reductora del moment. Mantenien així el seu entorn immediat en unes saludables condicions anaeròbiques, amb sofre, metà i altres compostos sanitosos. L’oxigen era un gas espantable que, aleshores, hauria merescut els penjaments de qualsevol procariota anaeròbic ambientalment conscienciat.

Les coses han canviat. Actualment, els anaerobis ocupen nínxols marginals i els aerobis predominem en la biosfera, siguem eubacteris o eucariotes. Això perquè uns bacteris oportunistes van ser capaços de treure partit metabòlic d’aquell oxigen contaminador i tan abundant. Van aprendre a viure aeròbicament. Van anar donant lloc, segurament per simbiogènesi, a protists nucleats que han acabat esdevenint metazous com vostè mateix. Per això als humans ens agrada respirar aire ric en aquell, altre temps, oprobiós oxigen residual, aire lliure d’òxids de sofre i de nitrogen. Aire pur, en diem. Trobo que ha estat un procés evolutiu fascinant.

En tot cas, aquests metazous aeròbics que som no parem d’ensutzir. De contaminar l’aire, l’aigua, la terra i les mars. No gaire quan érem pocs i preindustrials. Massa d’ençà que som molts, que cremem combustibles fòssils i que llencem productes sintètics de moment indigeribles. Els oceans han esdevingut un magatzem de plàstics i deixalles duradores que s’hi acumulen com l’oxigen atmosfèric de l’Arqueà. Al centre de l’oceà Pacífic, s’ha detectat un parell de descomunals moles de residus sobrenadants, i també en suspensió fins a 200 m de fondària, que s’estenen per molts milers de quilòmetres quadrats. Els corrents de Kuroshio i de Califòrnia han anat concentrant aquestes moles al centre del Pacífic septentrional, entre les latituds 35-42°N i les longituds 135-155°W. L’oceanògraf estatunidenc Curtis Ebbesmeyer les anomena EGP (Eastern garbage patch, “illes d’escombraries de l’est”). El pitjor és que moltes d’aquestes deixalles plàstiques es van fracturant fins esdevenir micro o nanopartícules ingeribles pels organismes marins. Ja constitueixen una sopa oceànica que, en alguns llocs, presenta concentracions equivalents a les del zooplàncton local. L’ecotoxicòleg neerlandès Andre Dick Vethaak ja n’ha detectat fins al cos d’humans.

Diversos investigadors acaben de constatar a Nature Communications (2021) que aquestes deixalles sobrenadants estan essent colonitzades per una colla d’organismes pelàgics, molts dels quals fins ara només costaners. Conformen comunitats neopelàgiques que viuen de forma permanent a alta mar, al damunt dels EGP: peus de cabra (Lepas anatifera), crancs (Planes major), briozous (Jellyella tuberculata), hidrozous (Aglaophenia pluma), anemones (Anthopleura sp.), amfípodes (Stenothoe gallensis)… De moment, les moles sobrenadants són només un suport físic, però ens podem preguntar si algun arqueu o procariota enginyós no acabarà també explorant vies metabòliques capaces de treure partit de la sopa oceànica de microplàstics, en l’actualitat tan molesta com aquell detestable oxigen arqueà (i de més mal pair, és clar, sintètica com és).

La vida és una caixa d’eines que serren, llimen, tallen, collen i reblen el que convingui. Disposa d’un gran ventall d’organismes amatents a explotar qualsevol oportunitat. Òbviament, no podem fiar a aquestes capacitats la solució de tots els nostres despropòsits i incrementar la nostra ja prou excessiva despreocupació, però sí que podem esperar alguna adaptació sorprenent. No ho seria gaire més que veure aparèixer éssers aeròbics en un món anaeròbic. Mentrestant, en tot cas, més val actuar amb més sensatesa que l’exhibida fins ara. Qui sap si els microplàstics no seran matèria alimentosa en el futur, però de moment no passen de contaminadora nosa inquietant. L’escala temporal, a més, juga en contra nostre

© Mètode 2022 - 114. Un món, una salut - Volum 3 (2022)
Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF (Barcelona). Membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans.