«Smart»

Anys enrere, jo volia un telèfon, però vaig haver de comprar una PDA. Quan vaig haver de canviar-la, el venedor es va trencar de riure: «Deu voler dir un smartphone, home de Déu…!» Només volia telefonar, però vaig haver de comprar un aparell que feia de tot. Confesso que va molt bé, tot i que la meitat de les seves capacitats se situïn fora dels meus interessos. La qüestió és: per què qualifiquem de smart aquesta maquineta tan pràctica?

Smart significa “intel·ligent”. La meva maquineta no n’és. Polifacètica i ràpida, sí; intel·ligent, en absolut. Domina moltes rutines i cap raonament. Això no és intel·ligència. El mateix podria dir-se de moltes mitges-virtuts que prevalen entre els executius fashion que s’ensenyoreixen dels nostres destins. Els dóna seguretat l’ampli abast de la seva ignorància. Entendreix veure’ls explicar la crisi que no entenen. I que han causat ells, a sobre. Ens expliquen les conseqüències de la seva estultícia pensant que així il·luminen les nostres vides. Remenen maquinetes smart de darrera generació, convençuts que ens enlluernen tocant les seves tecles virtuals. Més aviat fan angúnia.

A més de smartphones, també hi ha smart cities. Ningú no n’ha vist mai cap, però n’hi ha. Jo mateix he participat en congressos que s’ocupaven del tema. Hi he exposat un munt de dubtes, que han estat aplaudits (però no pas resolts) per part d’altres ponents que no en tenien cap (de dubte). Tots hem arribat als corresponents Palaus d’Especulacions travessant les corresponents crazy cities del món real, però ens hem explicat entre nosaltres meravelles imaginàries d’urbs inexistents. Els nostres smartphones i les seves piriflàutiques aplicacions malabars ens han ajudat a fer presentacions en realitat augmentada sobre veritats disminuïdes. Si en comptes de gestualment smarts tractéssim de ser efectivament intel·ligents, la cosa milloraria. Els sensors, les xarxes, els processadors i els núvols cibernètics ens ofereixen un fascinant ventall de possibilitats, però només si sabem on volem anar. No hi ha res més fàcil i ridícul que perdre’s amb un GPS als dits. Com més potent és l’instrument, més vigorosa ha de ser la mà. 

Amb bon sentit, comença a difondre’s la idea de l’easy city. Que la ciutat sigui smart de pandereta o smart de bon de veres té una importància relativa. Que propendeixi a esdevenir easy o friendly sí que és important. Tot això també es pot dir en català, naturalment, però perd encant: podent ser friendly, quines ganes de ser “amable”… Els termes anglesos inspiren confiança, a més de conferir prestigi. Són més cool, és clar. «Si ens entenen quan parlem, com mantindrem la nostra autoritat?», deia anys enrere un catedràtic de la Complutense.

El cas és que la ciutat amable és al nostre abast, si sabem projectar-la. Les noves eines ens ajuden a fer-ho, que és el contrari d’estalviar-nos de fer-ho. La distinció és capital. Smart, o easy, o el que sigui, no vol dir automàtic. L’amabilitat urbana resulta d’un projecte intel·ligent perseverantment executat, no d’un automa­tisme reflex. Fixem-nos en l’energia. Proliferen els sistemes energètics monitoritzats i telemesurats que perboquen incessantment informació sense desencadenar cap mesura correctora. Informen, però no saben. O no saben saber, que és pitjor. Són llumenetes que s’encenen i s’apaguen, res més. Estan al corrent del que passa, no són gens intel·ligents. I d’amables, molt menys encara, és clar. 

El futur aspira a l’amabilitat. O a l’amicabilitat, tant se val. En ciutats, telèfons i relacions humanes. Se’n recorden de Maxwell Smart, aquell divertit detectiu incompetent, carregat de gadgets, que feia riure els televidents dels anys seixanta i setanta? Doncs això.

Ramon Folch. Doctor en Biologia, socioecòleg, president d’ERF.
© Mètode 78, Estiu 2013.

 

111-78Anna Sanchis

 

«Si en comptes de gestualment ‘smarts’ tractéssim de ser efectivament intel·ligents, la cosa milloraria»

«Smart»
«Smart»

© Mètode 2013 - 78. La llum de l'evolució - Estiu 2013

Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.