Els temes plantejats a la monografia Abelles de mel (primavera de 2002) segueixen vigents: alguns dels problemes que s’albiraven fins i tot s’han aguditzat.

L'autor, l'investigador Roberto García-Roa, ens explica com es va prendre la imatge premiada per la revista BMC Ecology.

Al carrer dedicat a l’il·lustre botànic valencià Antoni Josep Cavanilles del Jardí Botànic, al quadre de les cistàcies, prop d’un dels vells oms de Sibèria (Zelkova) –abatut en part per un fort vent l’any 1987–, podem veure un matoll de plantes anomenades estepes (jaras en castellà).

Salvador Andrés i Santonja és apicultor i l’encarregat del Dipòsit Municipal d’Abelles d’Alcoi, iniciativa que té com a objectiu recuperar els eixams que entren en la ciutat.

Què és una abella pilladora? Per a què s'utilitzen la careta, el brescador, el cerificador o els desoperculadors? Aquests i altres termes integren el vocabulari de la mel.

Repassada als inicis de l'apicultura al País Valencià. L'article també parla de com es regula la producció de mel per regions i els conflictes entre grangers i apicultors.

Estudis recents estimen que entre un 30-40% de la producció agrícola depèn de la pol·linització entomòfila i assenyalen el seu rol fonamental en la conservació de la vegetació autòctona.

L'interés pels productes del rusc d'abelles com la mel, el pol·leo, la gelea reial o el pròpoli o s'ha incrementat a causa dels efectes possitius sobre la salut humana.

L’aliment utilitzat per les més de 15.000 espècies d’abelles és bàsicament el mateix: nèctar i pol·len. Però l’home només aprofita aquests productes en dues o tres espècies d’abelles mel·líferes.

L’abella de mel més coneguda, Apis Mellifera L., s’ha extés arreu del món, primer de forma natural i, després, gràcies a l’assistència humana. Aquesta col·laboració va originar l’apicultura.