La ciència ciutadana ha de ser un punt de trobada amb les dones que al llarg de la història s'han ocupat de les tasques quotidianes mentre els homes feien els progressos científics.

Si ens posàrem elèctrodes per traure’ns energia, col·lapsaríem perquè ja no ens en quedaria gens per a mantenir el cor bategant, així que si les màquines volen dominar-nos, millor que es compren plaques solars.

Els humans hem corregut, saltat i llençat objectes des de l’aparició del primer Homo, però el premi ha passat de ser la supervivència o el poder al plaer.

Un estudi internacional coordinat per Vicent Balanzá, professor de Psiquiatria de la Universitat de València, tracta de conèixer quin ha sigut l'impacte del confinament en els hàbits de vida saludable de la ciutadania i poder planificar la postpandèmia «de la millor manera possible».

Si volem preservar ecosistemes funcionals per al futur i continuar gaudint dels seus serveis, també cal protegir la diversitat filogenètica i la funcional. Però per fer-ho no n’hi ha prou a delimitar espais protegits.

L’autor reivindica la ciència com a component fonamental de la cultura científica al mateix nivell que les humanitats.

De les institucions privatives de la humanitat, poques semblen tan atraients i alhora tan intranscendents com les festes. L’humà és l’únic ésser viu que celebra festes, però alhora les festes es defineixen com a activitats purament fútils, ocioses i gratuïtes, que no serveixen per a res pràctic.

En els últims trenta anys hem pres consciència de la degradació ambiental originada per les nostres activitats. Les accions que són responsables del canvi global es poden considerar com a estratègies evolutives dels éssers humans per a assegurar el nostre èxit i, des d'aquest punt