Uns anys arriba de rigorós hivern, altres ens obliga a penjar els abrics i la majoria de les vegades, almenys en els últims temps, mostra trets clarament primaverals. No és estrany, doncs, que popularment es conega com a febrer, «el boig», perquè es tracta d'un dels mesos meteorològicament més variables, fins al punt que entre un any i un altre poden donar-se situacions atmosfèriques antagòniques.

El passat mes d’octubre va inaugurar-se un nou espai situat al cor de València: l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. La seva programació aspira, entre altres coses, a donar notorietat a la ciència, però d’una manera diguem-ne diferent. La voluntat és demostrar amb fets que la ciència també és cultura.

Recorden allò que la notícia no és que un gos mossegue un home, sinó que aquest mossegue al ca? Doncs, curiosament, quant a la meteorologia i al clima, des de fa alguns anys la notícia permanent és la calor que tenim cada estiu, fins i tot en aquells casos en què les temperatures són les normals per a l’estació. El clima estival d’Espanya, llevat de la seua façana cantàbrica i de les zones de muntanya, és dels més càlids d’Europa, amb mitjanes tèrmiques actuals de 24 a 27 °C per als mesos de juliol i agost en la major part del seu arc mediterrani.

En uns pocs anys, el canvi global ha passat de ser un concepte vague a ser una realitat indiscutible i plenament acceptada per la comunitat científica. La revista Mètode hi va dedicar un número no fa pas gaire (núm. 34, estiu 2002), on s’oferia una visió general molt interessant d’aquesta problemàtica.

S’entén per confort climàtic l’existència de combinacions de paràmetres ambientals (fonamentalment temperatura, humitat, radiació i vent) que no generen estrès en el cos humà.