En la nostra cultura, les condicions que envolten el part són molt diferents a les del passat. Igual com la resta de mamífers, totes les dones sabem parir des del moment del nostre naixement; la cultura en què ens toqui viure serà la que determinarà la manera com es farà.
El 1866 Mathews Duncan, famós obstetre de l’Anglaterra victoriana, descrivia la fisiologia de la reproducció, al llarg de la vida de les dones, com «una espècie d’ona que, des de l’esterilitat inicial, va apujant al més alt nivell per davallar gradualment i tornar una altra vegada a la situació d’esterilitat».
En diferents moments de la història les dones s’han revelat contra el model unívoc de feminitat que la societat patriarcal proposa. L’afirmació «El meu cos és meu» pot semblar òbvia, però està carregada del sentit que en la dècada dels setanta li van imprimir les dones...
Segons una llegenda del poble dogon, a Mali, la fecundació requereix que abans de l’acte sexual l’home conte a la dona, a cau d’orella, antigues històries dels seus avantpassats. Les paraules li entraran per l’orella, li passaran per la gola i pel fetge i li embolcallaran l’úter, on formaran el germen celestial d’aigua capaç de rebre la llavor de l’home.
El soroll que es produeix voluntàriament per la nostra comunitat, per tal d'expressar i comunicar, constitueix el nostre paisatge sonor i part del nostre patrimoni.
El caràcter extremadament muntanyós del nostre territori ha condicionat històricament el traçat dels camins. Els camins de ferradura, i posteriorment els de carro i les carreteres asfaltades, van ser la base fonamental de l’estructura econòmica i social del món rural.
Vladimir de Semir és periodista i director del Màster en Comunicació Científica de l'Institut d'Educació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra, com també de la revista Quark. Ciencia, medicina, comunicación y cultura.
A principi del segle XX s'iniciava un projecte revolucionari que representaria davant de les acadèmies estrangeres la comunitat científica catalana com una comunitat diferenciada i peculiar: l'Institut d'Estudis Catalans.
Una entrevista amb un dels científics més destacats del segle XX , autor d’obres tan cabdals com Sociobiologia o Sobre la naturaleza humana.
Sembla absurd decidir per un vot la veritat d’un teorema de matemàtiques o la realitat d’àtoms i molècules. Fins i tot entre els campions de la democràcia, se sol admetre que les proposicions científiques no tenen res a veure amb el sufragi universal. La ciència escapa al domini públic, tothom ho sap.