El disseny dels camins respon a les activitats humanes en el treball, en les relacions econòmiques i afectives; uneixen llocs, gents i cultures. La mil·lenària xarxa de camins teixida per les societats preindustrials jerarquitza i estructura els territoris i revela les claus d’interpretació dels paisatges, naturals o antropitzats, dotant de significat la vinculació de l’home a la terra.
Els que caminem cada diumenge per les nostres muntanyes mediterrànies no tenim la percepció de quines normes protegeixen els camins tradicionals de muntanya. Però sí que tenim clar que aquestes senderes històriques van perdent-se i que el futur no és gaire esperançador per a aquest patrimoni públic viari.
Dins del viari tradicional, les vies pecuàries, camins de bestiar o de transhumància, posseeixen elements que les distingeixen de la resta, ja que la seua funció és canalitzar el tràfec de bestiar oví, caprí i vaquí.
Una acupuntora diu que em pot curar la meningitis, la poliomielitis i tot el temari de la carrera de medicina menys els peus plans. Algú altre es compromet a curar-me la depressió i el restrenyiment amb una bombolla cromomusical. Hi ha músiques ideals per estimular el trànsit intestinal: potser li donaré una oportunitat.
Al seu Dillatari, el poeta menorquí Ponç Pons es pregunta si «sobreviurem als bàrbars i al ciment» i, tot seguit, sentencia que «Déu és turista». Sense entrar en valoracions teològiques, no ens podem estar de dir que una nova religió ha crescut a l’empara de l’urbanisme intensiu.
Si, com deia Josep Pla, «el vi constitueix un element inseparable de la vida», l’exposició «Vitigrafies. Territori Enològic» –que des del 9 de novembre i fins el 16 d’abril es pot visitar al Museu de Ciències Naturals de València– no parla d’altra cosa sinó d’un cicle vital com és el d’aquest líquid lligat durant segles a la nostra cultura mediterrània.
Esperanza Garay és la directora del que ella considera un servei per a la societat. Des de març de 2004 dirigeix la Col·lecció Espanyola de Cultius Tipus (CECT), l’única col·lecció oficial i pública de bacteris, fongs filamentosos i llevats que hi ha a Espanya.
«En general, totes les col·leccions de cultius tipus naixien perquè algú s’encarregava de mantenir una sèrie de microorganismes. Sempre hi havia algun professor que hi dedicava el seu temps. Si el professor es traslladava, normalment la col·lecció ho feia amb ell, llevat que aquesta pertanyera a alguna institució.»
La funció de la ciència és generar coneixement. El curs que ha pres recentment em porta, no poques vegades, a reivindicar una forma de practicar-la que, encara que no nova, s’allunya de la manera com es pensa actualment. Per a eixir del marc del pensament judeocristià es va inventar el classicisme, que, en gran manera, propiciaria el racionalisme humanista i la ciència.
En efecte, la sospita de Nabokov –que es reflecteix en la cita que encapçala aquest número– era fundada: aquella papallona blau celest no era una bona espècie. Però era d’una encisadora raresa. Aquesta és una de les màgies de l’estudi de la natura: la bellesa que atresora allò exclusiu i únic, el goig de la recerca i del descobriment irrepetible.