Els primers documents sobre el nisprer es troben a la Xina del segle VI dC, ja que l'arbre és originari de la província de Sichuan. Sis segles més tard ja es troben referències del nispro al Japó.

Anàlisi d’un text literari-sagrat, el llibre de Job, des d’una òptica botànica. Ciència, literatura i hermenèutica interpenetrades per mostrar que poden ser compatibles.

L'abandonament del món rural i el trencament de la transmissió oral intergeneracional han creat una separació amb aquell món, tant física com emotiva i afectiva.

Parlem amb els autors de la monografia Herbari dins la secció de Mètode TV «Converses Metòdiques».

Hores d'espart, el grapat d'ametles desat en silenci damunt la taula, el vi aspre, corda d'espart o cabàs de palma treballat amb els dits, lleugers, al racó. D'aquell bocoi, dic. Seguia en silenci, sense pupil·les, dits hàbils, durícies, feia coses d'espart. En llevar-se li queien de la faldilla, negra, fullosa, unes engrunes d'espart encara. Vicent

Ja d’antic n’hi havia hagut un al jardí vell, sota el pi de pinyons, vora el llimoner de més al nord, que feia unes roses bellíssimes, intensament perfumades, de pètals vellutats de color vermell fosc, gairebé granat, però el vam assecar amb una poda equivocada.

La península dels Balcans és l’àrea més diversa d’Europa quant a plantes vasculars: entre 7.000 i 8.000 espècies catalogades. Els habitants d’aquesta regió comparteixen una herència quant a usos dels recursos naturals i parlen llengües semblants.

Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre.

La pèrdua de diversitat agrícola que es produeix des de fa dècades fa urgent la realització d'estudis específics per recuperar i conservar les varietats locals i els coneixements relacionats amb el seu conreu.

Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.