Etiqueta: etnobotànica

Hores d’espart

Hores d'espart, el grapat d'ametles desat en silenci damunt la taula, el vi aspre, corda d'espart o cabàs de palma treballat amb els dits, lleugers, al racó. D'aquell bocoi, dic. Seguia en silenci, sense pupil·les, dits hàbils, durícies, feia coses d'espart. En llevar-se li queien de la faldilla, negra, fullosa, unes engrunes d'espart encara. Vicent

Post Feature Image
Gessamí

Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.

Entrevista a Lluís Villar

Lluís Villar Pérez (Alpont, 1946) és valencià de naixement i català de formació universitària. Es va llicenciar el 1969 i es va doctorar en Biologia el 1978 a la Universitat de Barcelona. Ara, però, és aragonès de lloc de feina, ja que duu a terme

Post Feature Image
Rosers

Ja d’antic n’hi havia hagut un al jardí vell, sota el pi de pinyons, vora el llimoner de més al nord, que feia unes roses bellíssimes, intensament perfumades, de pètals vellutats de color vermell fosc, gairebé granat, però el vam assecar amb una poda equivocada.

plantes en la península dels Balcans
La península de les plantes

La península dels Balcans és l’àrea més diversa d’Europa quant a plantes vasculars: entre 7.000 i 8.000 espècies catalogades. Els habitants d’aquesta regió comparteixen una herència quant a usos dels recursos naturals i parlen llengües semblants.

Post Feature Image
Llorets

Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre.

Una flor mítica

Rara i graciosa, la sabateta (o soc) de dama (o de Venus) és una campiona jugant a l’amagatall. Des del segle xviii apareix en les publicsacions botàniques per esvair-se després en llargs silencis que neguen la seua existència als Pirineus.

Post Feature Image
Geranis

Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.