Rara i graciosa, la sabateta (o soc) de dama (o de Venus) és una campiona jugant a l’amagatall. Des del segle xviii apareix en les publicsacions botàniques per esvair-se després en llargs silencis que neguen la seua existència als Pirineus.

Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.

Els horts familiars del Pirineu català tenen un paper fonamental en la conservació i gestió de la biodiversitat i dels coneixements tradicionals, però també en l'augment de la cohesió social i del benestar, així com en l'afirmació de la identitat cultural.

No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, lanceolat i fosc, en arribar l’estiu florien espectacularment, exuberant, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades o lleugerament vermelles.

Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol.

La recol·lecció de fulles, flors, rizomes, fruits de les plantes i els bolets silvestres per cuinar plats tradicionals està caient en desús en alguns llocs d’Alacant, encara que en altres zones, principalment rurals, aquestes receptes tradicionals continuen vives. Estudis etnobotànics realitzats en aquesta província de la Comunitat Valenciana mostren més de 110 espècies silvestres utilitzades com a aliment.

L'etnobotànica es basteix amb gent capaç d'entendre els múltiples llenguatges en què s'expressa la natura. Joan Pellicer era una d'aquestes persones.

Lluís Villar Pérez (Alpont, 1946) és valencià de naixement i català de formació universitària. Es va llicenciar el 1969 i es va doctorar en Biologia el 1978 a la Universitat de Barcelona. Ara, però, és aragonès de lloc de feina, ja que duu a terme

La reflexió global sobre la biodiversitat ha portat indefectiblement a considerar els coneixements tradicionals sobre les plantes, corpus bàsic de l’etnobotànica, com una part indissoluble d’aquesta disciplina, com ha estat reconegut àmpliament al Conveni sobre la Biodiversitat.

L'etnobotànica, l'estudi de les relacions entre les societats humanes i les plantes, és una disciplina situada en la cruïlla de les ciències naturals i les ciències socials. Aquesta interdisciplinarietat o transdisciplinarietat ha acabat sent una transgressió del paradigma de la recerca científica perquè investigadors de camps tan diversos com l'etnologia...