Etiqueta: etnobotànica

Post Feature Image
Baladres

No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, lanceolat i fosc, en arribar l’estiu florien espectacularment, exuberant, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades o lleugerament vermelles.

Post Feature Image
Alfàbregues

Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol.

Cuina de supervivència
Cuina mediterrània de supervivència

La recol·lecció de fulles, flors, rizomes, fruits de les plantes i els bolets silvestres per cuinar plats tradicionals està caient en desús en alguns llocs d’Alacant, encara que en altres zones, principalment rurals, aquestes receptes tradicionals continuen vives. Estudis etnobotànics realitzats en aquesta província de la Comunitat Valenciana mostren més de 110 espècies silvestres utilitzades com a aliment.

Protegint la biodiversitat

La reflexió global sobre la biodiversitat ha portat indefectiblement a considerar els coneixements tradicionals sobre les plantes, corpus bàsic de l’etnobotànica, com una part indissoluble d’aquesta disciplina, com ha estat reconegut àmpliament al Conveni sobre la Biodiversitat.

Post Feature Image
Botànica estimada

L'etnobotànica, l'estudi de les relacions entre les societats humanes i les plantes, és una disciplina situada en la cruïlla de les ciències naturals i les ciències socials. Aquesta interdisciplinarietat o transdisciplinarietat ha acabat sent una transgressió del paradigma de la recerca científica perquè investigadors de camps tan diversos com l'etnologia...

L’arç blanc i l’oracle d’Agamèmnon

A les vores de torrents i rierols, a les fronteres fresques i assolellades dels boscos, o als límits dels camps de cultiu, dominen les bardisses espinoses. Unes eficaces dissuasores pel pas dels humans i els herbívors domesticats, que no poden travessar-les impunement sense deixar-s’hi bocins de roba o de pell.

magraner
El magraner

[Les] flamejants magranes que, ben ferides, llencen un xàfec de robins. Josep Carner El magraner sembla ser originari de les costes de la mar Càspia, planes de l'Iran i muntanyes del Kurdistan i l'Afganistan, on, en els llocs rocallosos, creix silvestre. D'allí, els fenicis en van estendre el