[caption id="attachment_4292" align="alignleft" width="194"] Geografia Física de l’Horta Sud. Àngels Jiménez Jiménez, Àngels Codoñer Santamans, Simón Fos Martín i Santiago Martínez Tarazona. Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent, 2002. 205 pàgines.[/caption] Fa uns quatre anys, si més no, va veure la llum entre la foscor
© P. Tortosa Al llarg d’una investigació doctoral en la dècada dels noranta al voltant de les activitats humanes i infraestructures a la comarca de l’Horta, vaig treballar amb sis variables fonamentals per comprendre la situació del paisatge, del medi ambient i la qualitat d’un indret
Entre els aspectes més rellevants de l’actual procés de globalització destaca la transformació accelerada de la nostra geografia agrària. Les darreres dècades s’han caracteritzat per una forta metamorfosi dels agroecosistemes periurbans, allunyats cada vegada més de l’anomenat “desenvolupament sostenible”...
Les barraques no són una construcció únicament valenciana, però ha estat a l'horta de València on s'han aixecat a la categoria de símbol d'identitat d'una ciutat i d'huna forma d'entendre el món.
L'horta és una víctima de la globalització. Les terres de cultiu són reemplaçades per la modernitat de la infraestructura regional i esdevenen un paisatge simbòlic condemnat a perdre terreny.
Aquest article defensa que és temps ja de pensar en la conservació de l’horta de València com si d’un espai (un jardí) públic es tractara, és a dir, com un patrimoni que exigeix uns costos de manteniment que han d’anar a càrrec d’aquesta mateixa societat, representada en els ajuntaments i en el govern de la Generalitat.
Ara fa una dècada encunyàrem el concepte de regadiu històric valencià a l’hora de definir els espais irrigats dissenyats i construïts abans del segle xix, un conjunt d’antigues hortes amb una problemàtica comuna, derivada del seu doble valor productiu i patrimonial.
Els investigadors de les hortes valencianes solen trobar-se davant un material cartogràfic dispers, poc precís i de vegades, massa antic. Tampoc els organismes públics ni les comunitats de regants solen disposar de plànols detallats de la infraestructura de canalitzacions.
Durant deu segles, la Séquia de Montcada ha anat configurant un agrosistema i una cultura de l’aigua adaptats als canvis socials i ambientals. A hores d’ara, la comuna de Montcada és una institució representativa de la tradició hidràulica valenciana, que, al seu torn, encara el seu segon mil·lenni amb reptes inèdits.
La imatge tradicional (que s’ha presentat) de les hortes valencianes ha remarcat el predomini del costum en la gestió de les comunitats. Els valencians, s’ha dit, hem sabut mantenir les sàvies formes d’organització heretades del passat, i com a mostra, cada dijous el Tribunal de les Aigües encara es reuneix a la porta dels Apòstols de la Seu.