Alícia fa un viatge en què apareixen peculiars personatges que li diuen el que ha de beure o menjar. Després d’això, li passen coses estranyes. No sembla tot un viatge psicodèlic induït per les drogues?
Estem acostumats a una divulgació en la qual un expert sedueix el gran públic amb recursos narratius i, una vegada captada la seva «víctima», li para una emboscada científica. Aquest llibre no fa això. És literatura, o vol ser-ho. D’altra banda, fa olor de periodisme, però tampoc és un compendi de reportatges.
Una biblioteca adquirida al llarg de la vida és un registre de l’evolució d’una persona. El conjunt té més valor que les parts perquè explica una història més enllà dels textos.
Segles abans que Armstrong i Aldrin arribessin a la Lluna, diversos personatges de ficció ja hi havien posat el peu. A falta de mitjans reals per fer-ho, la literatura podia facilitar el viatge.
En la literatura científica el nazisme és una mica com el porc: tot s’aprofita, ja sigui com a font de dades experimentals, com a exemple de mala ciència, de lliçó ètica o com a base per a arguments de ciència-ficció.
Si volem citar obres en què els elements químics tenen un paper destacat en la trama, no ens faltarà material.
En ciència les excepcions poden ser una mina d’oportunitats o una gran pèrdua de temps, i no hi ha manera fàcil de distingir-les per endavant.
El CSIC convoca la novena edició del concurs de relats científics Inspiraciència. El termini de presentació de les obres està obert fins al pròxim 19 de juny.
Rarament els reptes de la ciència es presenten de manera tan endreçada i amb la lleugeresa que dona saber que no hi seràs per veure la solució: és el que té fer previsions a cent anys vista quan se’n tenen vuitanta.