‘Have bacteria won?’, de Hugh Pennington

Amb exemples d’infeccions i epidèmies, Pennington fa un recorregut didàctic i ben documentat sobre les relacions poc amistoses entre microorganismes i humans.

0

El nostre “jo” microbià

A més de resultar vital per a la nostra salut intestinal, la microbiota intestinal sembla capaç de comunicar-se amb el nostre cervell.

0
ricardo-amils-2

Entrevista a Ricardo Amils

Quan s'escolta una expressió amb tanta càrrega poètica com «els límits de la vida», és molt probable que l'última cosa que a un li passe pel cap siguen els microorganismes que viuen a les profunditats del llac Vostok (Antàrtida) o a les àcides aigües del

0
microbiota

Jo sóc jo… I la meva microbiota

«Jo sóc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella, no em salvo jo», escriu Ortega y Gasset en Meditaciones del Quijote. La nostra «circumstància» biològica més immediata és la nostra microbiota, és a dir, el conjunt de microbis que ­viuen

0

Vida al laboratori

En la dinàmica interna de la ciència és habitual trobar-se amb la formulació de nous temes al voltant dels quals s’amunteguen conceptes, mètodes i resultats en prou quantitat i qualitat perquè aquells que els proposen suggeresquen que es tracta d’una nova ciència.

0

Entrevista a Stanley Maloy i Ricard Guerrero

Petit, ínfim, minúscul, insignificant, menor. Són paraules que ens remeten a una aproximació sobre alguna cosa reduïda i, a vegades, poc important. Però la microbiologia no parla ni d’aproximacions ni encara menys de trivialitats. Al contrari: parla de tots aquells éssers d’una mesura inferior a la que pot percebre l’ull humà a simple vista i de la importància indiscutible que aquests organismes tenen en la resta d’éssers vius. On hi ha vida, hi ha microbis. El passat mes d’abril, la ciutat de Barcelona va ser partícip d’aquest univers invisible en el simposi internacional «Contribució dels microbis a la biologia», organitzat per la Fundación Ramón Areces, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

0

Entrevista a Federico Uruburu

Federico Uruburu (Granada, 1936) volia seguir la professió del seu besavi, avi i pare, ser funcionari de duanes. No obstant això, el destí, o qui sap si les invisibles forces microbianes, li tenien preparats altres plans. Després de fracassar en les oposicions a aquell cos

0