Fa poc menys de dos-cents anys, el 1820, el botànic ginebrí August Pyramus De Candolle aplicà per primera vegada el terme endemisme en un context biològic (botànic). Amb aquesta paraula va definir aquells vegetals originaris d'una sola regió i que ocupaven una petita àrea de distribució. Fins aleshores el terme endemisme era exclusiu de la medicina...

El disseny dels camins respon a les activitats humanes en el treball, en les relacions econòmiques i afectives; uneixen llocs, gents i cultures. La mil·lenària xarxa de camins teixida per les societats preindustrials jerarquitza i estructura els territoris i revela les claus d’interpretació dels paisatges, naturals o antropitzats, dotant de significat la vinculació de l’home a la terra.

Els que caminem cada diumenge per les nostres muntanyes mediterrànies no tenim la percepció de quines normes protegeixen els camins tradicionals de munta­nya. Però sí que tenim clar que aquestes senderes històriques van perdent-se i que el futur no és gaire esperançador per a aquest patrimoni públic viari.

Qui sap el que és un erc? Segurament ningú. Ben mirat, ni falta que fa: ras i curt, ja no en queda cap ni un. I si escrivim el nom del cebre, probablement ens diran que hem fet dues faltes d'ortografia juntes. La realitat, però, és que el cebre fou anterior a l'escriptura; però el cas és el mateix: com que no en queda cap, potser es podria pensar que seria un coneixement inútil.

La conservació del patrimoni biològic, i particularment de la flora i fauna silvestre constitueix una disciplina tècnica relativament recent, associada als avenços de la biologia de la conservació.

Al seu Dillatari, el poeta menorquí Ponç Pons es pregunta si «sobreviurem als bàrbars i al ciment» i, tot seguit, sentencia que «Déu és turista». Sense entrar en valoracions teològiques, no ens podem estar de dir que una nova religió ha crescut a l’empara de l’urbanisme intensiu.

Traçats amb intel·ligència, els camins, senders i antics camins de ferradura, molt sovint empedrats, buscaven els passos naturals, escalaven els vessants més abruptes i traçaven belles i serpentejants vies de muntanya. Vertaderes obres d’enginyeria són els camins que es conserven encara a la serra de Corbera (Safor), Aitana, Espadà, la Tinença o la Vall de Gallinera.

El caràcter extremadament muntanyós del nostre territori ha condicionat històricament el traçat dels camins. Els camins de ferradura, i posteriorment els de carro i les carreteres asfaltades, van ser la base fonamental de l’estructura econòmica i social del món rural.

Com a colofó dels nombrosos lliuraments dedicats a la caça fotogràfica a l’aguait, en aquest parlem de la fotografia amb reclam i, en general, de com atreure els animals. De fet, ben mirat, és un perfeccionament de la tècnica del hide, ja que s’aplica per resoldre el principal problema del «caçador d’imatges de fauna», que és aconseguir que els protagonistes –freqüentment ocells– s’acostin. Com ja hem comentat anteriorment, cal escollir bé la col·locació del hide: un abeurador, un lloc on es banyen els animals, on descansen, on troben menjar...

Resulta obvi que, cada dia més, la natura, amb tot el seu seguit de paisatges espectaculars, riquesa i diversitat d’espècies i formes del relleu, resulta motiu d’entreteniment, si no d’ocupació, per a molta gent, especialment per als anomenats amants de la natura. Tal ha estat l’increment d’aquesta afició que hui en dia disposem de catàlegs de les zones paisatgísticament i naturalísticament més interessants del país.