La COVID-19 ens ha ensenyat que calen sistemes científics i mèdics sòlids, ben finançats i ben comunicats amb aquells que prenen decisions i amb la gent.

Probablement Maurice Hilleman és el científic que més mort i malaltia per infecció ha evitat mai en la història de la medicina. Ell i el seu equip van obtenir o millorar més de 25 vacunes contra virus i bacteris.

Cada període històric ha tingut el seu botxí epidèmic, i gairebé sempre han estat els canvis ecològics entre les comunitats humanes i l’entorn els que han provocat canvis en la patogenicitat i en les malalties epidèmiques.

El problema amb la gestió de la COVID-19 als Estats Units ha estat més polític que sanitari. Quan el president d’un país diu que «no sabia» i pensava que «la majoria de la gent no sabia» que la grip mata, què es pot esperar en la seua gestió d’una pandèmia?

Un estudi internacional coordinat per Vicent Balanzá, professor de Psiquiatria de la Universitat de València, tracta de conèixer quin ha sigut l'impacte del confinament en els hàbits de vida saludable de la ciutadania i poder planificar la postpandèmia «de la millor manera possible».

El bioquímic d'Algemesí Vicent Pelechano, juntament amb el grup de recerca que lidera a Suècia, ha desenvolupat un mètode senzill, ràpid i barat per a poder detectar el SARS-CoV-2 en malalts. Ens ho explica en aquesta entrevista.

Malgrat que el coronavirus és un microbi, l'autor fa ús de dos símils animals per explicar l'aparició, sobtada i imprevista (o no) de fenòmens com la COVID-19, però també d'altres desastres «imprevistos», siguin econòmics, socials, polítics o altres.

La bona pràctica mèdica està lligada a l’evidència científica. D’acord amb aquest axioma, l’administració pública sanitària, com a responsable i garant del dret a la salut, està obligada a combatre les pràctiques que vulneren aquest principi irrenunciable.

Com a conjunt d’idees pseudocientífiques, la pseudopsicologia clínica mostra la peculiar característica de constituir tota una tradició paral·lela a la psicologia, amb nombroses ramificacions i construccions teòriques i pràctiques interrelacionades.

Javier Magriña va tenir clar que volia ser cirurgià des que va fer la seua primera autòpsia durant els seus estudis de Medicina a Barcelona. Aquest entusiasme es va veure alimentat pel suport del metge català Santiago Dexeus, amic de la seua família, que li