El concepte d’estandardització està vinculat amb la revolució industrial i la producció massiva de béns en cadenes de muntatge. La pregunta que tractarem de respondre en aquest document és fins a quin punt es poden aconseguir estàndards i implementar un procés d’estandardització en l’àmbit biològic.
Els oasis són el que són, però el desert que els envolta ens els fa percebre com a fastuosos. Vivim en un univers d’oasis mentals i atorguem a les coses no pas el valor que tenen, sinó el valor que voldríem que tinguessin.
Sense nitrogen no existiria la vida; aquest element ha estat un dels factors que més ha limitat el creixement de la població humana.
És realment indispensable la presència d’oxigen per a l’aparició de la vida complexa pluricel·lular?
Antonio Lazcano va oferir una conferència a l'Espai Ciència amb motiu del 200 aniversari de la publicació de l'obra de Mary Shelley.
Denis Noble transmet en aquest llibre les seues idees sobre la teoria de la relativitat biològica i replanteja els fonaments de la biologia tradicional.
Cal saludar efusivament la publicació d’aquest recull d’articles de Martí Domínguez, guanyador del II Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló. La major part foren publicats al suplement Cultura/s de La Vanguardia, i van acompanyats de les suggeridores il·lustracions de Manuel Boix.
L’origen de la vida és una de les qüestions més apassionants de la ciència actual. Des de les clàssiques propostes d’Oparin i Haldane en els anys vint del segle passat, s’ha consolidat un cert consens en la comunitat científica segons el qual la vida va emergir a partir de la matèria inanimada mitjançant un increment gradual i espontani de complexitat sota la influència de certes fonts d’energia.
La NASA i l’ESA saben que el tema de la vida atrau l’opinió pública i la premsa. Per això, sempre que és possible relacionen els descobriments sobre Mart amb l’aigua líquida i la possibilitat de vida
Richard Dawkins (Nairobi, 1941) va estudiar en la Universitat d’Oxford, on va fer el doctorat sota la direcció de l’etòleg holandès Niko Tinbergen (premi Nobel 1973). Després d’una breu estada a la Universitat de Califòrnia, el 1970 va accedir a una plaça de professor al Departament de Zoologia de la Universitat d’Oxford, a la qual va estar vinculat durant tota la carrera acadèmica.