El desenvolupament dels antibiòtics, entre ells la penicil·lina, ha sigut una de les grans fites de la història de la ciència. També un dels principals esdeveniments que han fet augmentar l’esperança de vida a escala mundial. Només cal pensar a quina edat vares rebre un antibiòtic per primera vegada per saber quan hauries mort si hagueres nascut només un segle abans.
Però no vull dedicar aquesta entrada als investigadors que feren possibles els primers antibiòtics, a ells ja els coneixeu. Hui vull parlar dels primers pacients que varen rebre penicil·lina, més d’una dècada després del descobriment del Dr. Fleming l’any 1928, i amb quines dificultats es trobaren els clínics per poder-la administrar.
La primera prova definitiva en ratolins en maig de 1940 va ser un vertader èxit. Els doctors Florey i Chain varen infectar cinquanta ratolins amb la mateixa soca d’estreptococ i a la meitat d’ells els inocularen penicil·lina. Al cap de pocs dies, els vint-i-cinc tractats amb antibiòtic estaven sans mentre que els altres havien mort. Des d’un primer moment els investigadors s’adonaren que aquesta substància derivada del fong Penicillium tindria un paper vital en la teràpia antimicrobiana. Tot i això, les institucions britàniques tenien el focus posat en la maquinària bèl·lica més que en la importància microscòpica d’un fong contra un bacteri.
Mesos després, Albert Alexander, un policia d’Oxford de quaranta-huit anys, va patir una ferida mentre treballava al seu jardí. Per si no ho sabeu, heu d’anar amb compte amb les punxades dels rosers perquè, com en el cas d’Albert Alexander, poden infectar-se amb molta facilitat. La infecció per estreptococs i estafilococs que va patir a la cara es va estendre ràpidament a l’ull i al cuir cabellut i va haver de ser ingressat a l’hospital de Radcliffe el desembre de 1940. Allí el tractaren amb sulfamides, l’únic antibiòtic a l’abast en eixe moment, però la infecció va continuar empitjorant i es va disseminar per la sang.
Els doctors Florey i Chain sentiren parlar del cas i proposaren als metges de Radcliffe provar la seua penicil·lina «purificada». Aquesta primera infusió a una persona «a la desesperada» va tindre èxit i després de cinc dies l’agent Alexander mostrava una clara millora. Però havien esgotat tota la penicil·lina de què disposaven. Per tant, no va poder rebre una segona dosi i pocs dies després va empitjorar de nou i va morir.
Algun temps abans Florey havia contactat amb el laboratori britànic Wellcome, però les necessitats de la guerra feien que en eixe moment se centraren en la producció de vacunes, antitoxines i derivats del plasma sanguini. A l’altra banda de l’Atlàntic es varen interessar poc temps després pel potencial d’aquest nou antibiòtic al camp de batalla. El govern dels Estats Units va posar en marxa un programa d’investigació sobre la penicil·lina i va instal·lar a Peoria (Illinois) un centre pilot a una fàbrica on s’elaborava whisky abans de Llei Seca. Com que ja tenien experiència en les tècniques de fermentació, desenvoluparen una tècnica que multiplicava per vint la capacitat de producció del fong.
El 14 de març de 1942 es va aconseguir tractar amb penicil·lina a la primera pacient dels Estats Units. Anne Miller havia desenvolupat una infecció generalitzada per estreptococ causada per una complicació greu durant l’embaràs i gràcies al tractament va sobreviure. El problema en eixe moment era que només per a una pacient s’havia esgotat la meitat de la producció nord-americana fins a eixe moment. Afortunadament, les investigacions foren profitoses i tres mesos després ja s’havia obtingut suficient producte per a tractar uns deu pacients.
Després d’adonar-se del potencial del nou fàrmac, el govern britànic també va començar a invertir en aquesta substància, i l’aleshores recentment constituït Comitè General de la Penicil·lina va començar a produir-la a gran escala en diferents fàbriques de formatges, gomes i pinsos. D’aquesta forma la penicil·lina, junt amb les sulfamides alemanyes i les transfusions sanguínies, es convertiren, segons els periodistes de l’època, en els tres productes salvavides al front de batalla.
Ens pot costar creure que aquesta substància, i tots els seus derivats, que hui podem comprar a qualsevol farmàcia, sempre amb una correcta indicació i recepta, foren producte de contraban entre la població civil fins fa menys d’un segle. I és que fa només una o dues generacions era molt fàcil morir per una infecció que hui es tracta amb molt poc esforç.
Arran d’aquesta història que forma part de la història de totes nosaltres em permetreu defensar la importància de la investigació bàsica, sense l’impuls a la recerca als laboratoris és impossible el desenvolupament de nous tractaments. Per cert, acabe de parlar amb ma mare i m’ha confirmat que jo no hauria passat dels cinc anys.
