La bonança anòmala de les acaballes de gener amb veritables temperatures rècord al Pirineu convida a passejar pel camí que envolta l'embassament de la Torrassa. Com és costum per aquestes dates, el nivell de l'embassament és més baix a causa de l'extracció de l'elodea del Canadà (Elodea canadensis), una planta nouvinguda catalogada com a invasora, que va arribar de forma accidental i que, actualment, pot arribar a generar veritables problemes ecològics. La seua erradicació total és molt complexa i de difícil solució. Al llarg dels darrers anys, s'han extret tones i tones d'aquesta planta aquàtica. Accions necessàries, per minvar els efectes nocius d'aquesta espècie, vers altres d'autòctones. De nou, un senyal més del desequilibri ecològic que pot comportar l'arribada d'una espècie intrusa.
Seguint la passejada, observo, els ànecs collverds, que plàcidament filtren l’aigua amb el seu bec a la cerca dels nutrients necessaris per sobreviure. Un grup de corbs marins (Phalacrocorax carbo), aprofitant les aigües somes, es cabussen per aconseguir una bona pesca. Amb els augments dels binocles, contemplo un peix bellugadís que roman atrapat en el bec de l’ocell. El color ataronjat i rogenc de les aletes, contrasta amb les llampants escates daurades, que semblen lluentons d’un vestit de revetlla, i que em permeten sens dubte identificar-ne l’espècie. Es tracta del gardí (Scardinius erythrophthalmus) un peix al·lòcton que conviu a les aigües dolces d’aquest espai amb altres espècies nouvingudes com el barb roig (Phoxinus phoxinus), i la madrilla (Parachondrostoma miegii).
El peix, aferrat al bec de l’ocell, és impulsat amb l’ajut d’uns moviments estratègics laterals d’esquerra a dreta per ser finalment engolit sense escapatòria. Els corbs marins arriben a la Mollera d’Escalarre, a l’hivern, en desconec el veritable origen, si provinents del nord, o bé seguint el curs de la Noguera fent parada i fonda als diversos embassaments que es troben a la llarga conca del riu. Amb l’arribada de la primavera, deixaran aquest espai, retornant cap a les seues terres d’origen. Aquest ocell ha estat sovint motiu de discussió al territori, el gran debat obert per pescadors d’aigua dolça, i els conflictes vers la pèrdua de la població de truita autòctona (Salmo trutta), un esporàdic assidu visitant hivernal, que s’alimenta també, d’espècies exòtiques com el gardí.
A la vora del camí, el baix nivell d’aigua, deixa al descobert una ampla zona de fang. Un grup de vistoses i bellugadisses pastoretes (Motacilla alba) caminen fent llargues passes deixant l’empremta de la seua petjada en el llot. El seu posat, característic, vestida amb el plomall hivernal i la seua cua llarga inquieta em recorda a una delicada i estètica figureta de porcellana xinesa. Sens dubte, un dels moixons més comuns i amb més noms populars, com bé en descriu i detalla M. Sanchis i Guarner en el seu meravellós treball Els noms catalans de la cuereta, on l’autor classifica acuradament els noms per les seues característiques corporals, moviments del cos, formes de vida i el vincle amb l’home, personificacions i onomatopeies. Un gavadal de sinònims per anomenar a una espècie que no podia mancar en aquesta passejada hivernal.
Cels Gomis, al seu llibre de zoologia popular catalana esmenta que quan la mare de Déu fugia cap a Egipte, la pastoreta o pastorella (Motacilla alba) va acompanyar-la tot el camí, saltironant al seu voltant per alegrar-la i aixecant de tant en tant el vol per veure si veia venir el rei Herodes. Diuen que és per això que és un ocell beneït i respectat pels pagesos catalans, els camps dels quals neteja tota mena de cuques.
Esperem que al llarg dels anys, la neteja d’aquest espai natural doni els seus fruits i que l’equilibri ecològic d’aquest interessant ecosistema, si més no, deixi de veure’s més alterat per altres espècies nouvingudes veïnes de la pastoreta.
