Buidant l'arxiu fotogràfic del telèfon mòbil, em sorprenen unes imatges d'inicis d'estiu captades en un racó carener entre el Pallars i l'Arièja. Després del llarg període estival, enrossit i eixut per la llarga sequera que un any més ens ha assetjat, m’alegra recuperar l’estètica i imponent força d’un paisatge impregnat d’un verd lluent, afavorit per la humitat que aporta "La Gavatxa", la boira occitana quan llisca cap a terres d'Àneu. Els punxeguts coixinets de gespet (Festuca skia), amb les restes de les congestes de neu, que per aquestes dates encara romanen abraonades damunt dels forts pendents que s'esbalcen muntanya avall, escenifiquen un paisatge clarament alpí. Trescant pels careners, a vegades amb un peu a Occitània i l’altre al Pallars, revisc el passat en una terra de frontera amb cims de més de dos mil quatre-cents metres d’alçada, amb una munió de ports que han estat testimonis de la nostra memòria històrica.
Un relleu, que sens dubte m'evoca a les panoràmiques alpines, d’aquell estiu, a finals dels anys vuitanta, a la vall d'Aosta, on per primera vegada trepitjava el massís alpí. Un imponent teló de fons de muntanyes que mai s'acabaven, cims que doblen en alçada als nostres, amb fines arestes aèries de neu perpètua, línies imaginàries que separen països. Mai no havia vist uns paratges tan captivadors, la immensitat d’un territori sense fi, el Pirineu se'm feia petit i més, quan en les extenses pastures alpines, florien nombroses espècies de belles flors, com les Myosotis, delicades pulsatil·les, àsters i blaves gençanes alpines, que en aquell temps amb prou feines coneixia. A uns dels prats, recordo que vaig trobar mig marcits uns quants peus d'edelweiss, la primera vegada que veia la flor de neu en el seu hàbitat natural i no assecada rere un vidre de les típiques botigues de souvenirs de la zona.
La flor de neu (Leontopodium alpinum), la flor de les flors alpines, símbol de fortalesa i blanca puresa, enguany reapareixia en un racó d’Àneu, potser una mica més avançada en floració. La fràgil i vellutada estrella de muntanya, preparada per suportar les grans amplituds tèrmiques, la forta insolació i alguna improvisada gebrada matinera, lluïa en aquest racó del Pirineu. L’he trobada molt més ufanosa que aquella primera vegada, gosaria dir que al punt. Nascuda en terreny calcari, aferrada a terra, gràcies al seu ferm rizoma, esquivant a baixa alçada, les ràfegues del vent de port que de tant en tant l’assetgen.
Si la trobeu, deixeu-la com l’heu vista, aquesta vulnerable espècie de la flora catalana mereix la categoria d’espècie protegida. Immortalitzeu el moment, amb la vostra mirada o la vostra càmera fotogràfica, gaudiu, deixeu-vos seduir per aquest bell símbol i manteniu el viu record, qui sap si al llarg dels anys una nova imatge us evoqui també a un estiu passat en territori aneuenc.
Torno a mirar el recull fotogràfic de principis d’estiu, i penso que encara que sigui més petit, el Pirineu, és també majestuós, i per sort, encara s'hi troben racons amagats on poder descobrir sensacions tant o més fascinants que aquells paisatges alpins que tant em van encisar en altres terres de frontera.
