El títol d’aquesta entrada podria emprar-se, si no és que ja ho ha sigut, com eslògan d’una campanya de donació del Centre de Transfusions de la Comunitat Valenciana en el que vaig treballar durant una temporada. Ja sabeu que la sang distribueix l’oxigen i els nutrients a totes les cèl·lules del nostre cos i ajuda a desfer-se de les substàncies de rebuig. És, per tant, imprescindible per a la vida!
Des de l’antiguitat es coneix la seua importància i ha estat envoltada de tota classe de simbolismes i creences. Ara ens sembla d’allò més normal poder rebre qualsevol dels derivats de la sang en cas de necessitat. Però no va ser gens fàcil arribar a entendre la fisiopatologia que ho fa possible i desenvolupar tots els processos que transcorren entre el moment de la donació i de la transfusió.
Els antecedents més antics de les transfusions venen de la creença que la ingesta de sang de diferents animals ajudava a adquirir la seua força o altres qualitats. Però la possibilitat de transfondre-la directament al torrent sanguini pels professionals de la salut es va començar a desenvolupar molt de temps després, ben entrat el segle XVII i després de conèixer els fonaments del sistema circulatori. Curiosament, el fet d’intentar transfondre-la i les estesament utilitzades sagnies, encara varen conviure durant alguns segles, però gràcies als avenços científics, aquestes últimes deixaren de practicar-se al segle XIX.
Amb el detallat coneixement de l’anatomia del sistema circulatori de Harvey, els primers estudis sobre el flux i la pressió sanguínia de Halles i les descripcions dels hematies de Swammerdam, a finals del segle XVII cada vegada més metges pensaven en la utilitat de reposar la sang dels seus pacients en compte d’extraure-la.
L’any 1665 Richard Lower va aconseguir la primera transfusió entre dos gossos. Açò va fer que es desenvoluparen progressivament més estudis en animals. La primera transfusió documentada a un humà la va realitzar en 1667 el francès Jean Baptiste Denys, metge de Lluís XIV. Va transfondre uns 300 ml de sang d’ovella a un noi de quinze anys que contra tot pronòstic va sobreviure. Però els següents pacients en què ho va intentar no varen tindre tanta sort i la justícia francesa va condemnar al Dr. Denys i va prohibir les transfusions a tot l’estat.
L’obstetra britànic James Blundell sembla ser el primer que va documentar una transfusió de sang humana l’any 1818. Pràctica que va continuar utilitzant en dones que patien hemorràgies postpart. Tot i el relatiu èxit d’aquesta tècnica, no va tindre un vertader auge fins a dos esdeveniments claus que varen tindre lloc a principis del segle XX: el descobriment dels principals tipus d’hematies i la utilització de citrat sòdic com anticoagulant.
L’immunòleg austríac Karl Landsteiner va descriure l’any 1901 els tres grups sanguinis A, B i O. Uns anys després s’afegiria el grup AB i unes dècades més tard el factor Rh. Amb aquesta classificació essencial coneguda com a «sistema ABO» es poden evitar les reaccions transfusionals. D’aquesta forma la tècnica transfusional va millorar de forma considerable i es va incorporar a la pràctica clínica habitual amb tota la seguretat que requereix.
Per altra banda, l’ús d’un producte anticoagulant no tòxic com és el citrat sòdic, va permetre que la sang no es coagulara durant el procés de transfusió. Aquesta troballa simultània de l’argentí Luís Agote i el belga Albert Hustein en 1914 encara ens és útil actualment per conservar la sang en condicions òptimes en espera de ser utilitzada.
Com ha ocorregut amb altres tècniques mèdiques, també en aquest cas els conflictes bèl·lics varen ser útils per agilitzar i perfeccionar l’ús de la tècnica. Per exemple, podem dir que gràcies a ambdues guerres mundials i a la Guerra Civil Espanyola varen aparèixer les unitats mòbils de donació i els primers bancs de sang.
El processament d’un producte tan delicat com la sang i els seus derivats no és gens senzill. Però actualment es té un grau de coneixement i uns controls de qualitat tan exhaustius que rebre una transfusió sanguínia al nostre medi és un dels processos més segur dins de la pràctica clínica.
El procés comença amb l’adequada selecció dels donants, per als qui la donació també ha de ser un procés segur. Una volta en el laboratori es realitzen un gran nombre de proves per assegurar la compatibilitat entre donant i receptor. A més totes les mostres són sotmeses a estrictes proves microbiològiques. Finalment, la sang és processada per separar-la en els seus tres components principals: hematies o glòbuls rojos, plaquetes i plasma.
I per a què s’utilitza aquests components de la sang una volta processats? Els concentrats d’hematies per a revertir aquelles situacions que comporten un sagnat abundant com són els parts complicats, algunes intervencions o accidents greus. Els hematies i també les plaquetes s’empren per a reposar les cèl·lules que no es produeixen durant els tractaments d’alguns tipus de tumors. En últim lloc, el plasma complet s’empra en grans cremats i els seus derivats en aquelles situacions que requereixen de la reposició de certes proteïnes com l’albúmina o determinats factors de la coagulació.
Per acabar, no hem d’oblidar que tot aquest procés només és possible gràcies a l’existència de donants. Perquè la sang és un teixit tan complet i complex que no és possible sintetitzar-lo a un laboratori. Així que si la sang és vida i, com diuen alguns, compartir és viure, animeu-vos a compartir vida aquells que sou afortunats d’estar al grup dels possibles donants.
