El nostre sistema immune és molt poderós, molt més del que ens imaginem. Està contínuament treballant per a defensar-nos de la multitud d’agents externs que ens poden atacar. Però de vegades pot acabar atacant-nos i convertir-se en el nostre pitjor enemic.
Si a l’entrada dedicada a la cantant Édith Piaf ja vàrem parlar d’una malaltia crònica autoimmune, hui us parlaré de les conseqüències de l’activació ràpida del nostre sistema de defensa. Primer he de dir que a ambdues situacions participen mecanismes fisiopatològics molt diferents que condicionen el seu curs clínic. Els quadres autoimmunes cursen amb l’activació crònica d’un tipus de cèl·lules i senyals diferents de les que intervenen en els quadres d’al·lèrgia. Aquests últims poden aparèixer de forma crònica, subaguda o aguda.
L’anafilàxia, de la que tracta aquesta entrada, és la presentació més aguda i greu de qualsevol classe d’al·lèrgia. I és que malauradament els serveis d’urgències continuen atenent casos d’aquest tipus, i fins i tot mortals, com el de la nostra protagonista. Vaig conèixer la seua història fa poc, arran de l’estrena del documental «Eterna» que tracta sobre la seua curta vida i la seua obra.
Ana Isabel García Llorente, més coneguda com a Gata Cattana, va ser una artista polifacètica. En la seua breu carrera va revolucionar el rap i la poesia des d’una perspectiva feminista, amb una reflexió i erudició impròpia de la seua joventut. Ana Isabel va nàixer l’11 de març de 1991 a Adamuz, a la província de Còrdova. Des de molt menuda llegia qualsevol cosa que queia a les seues mans i no dubtava a participar en les activitats musicals que s’organitzaven al seu poble. Als divuit anys va començar a estudiar Ciències Polítiques a Granada. Allí va entrar en contacte amb l’ambient musical de la ciutat i va iniciar la seua trajectòria com a poetessa i rapera.
Com diuen les seues amistats, era una artista molt especial, per ser dona en un estil de música molt masculí, però també pels temes que tractava. Igual podia citar Rosa Luxemburg que Ciceró. Barrejava tota classe de referències per a fer una música fascinant i rabiosa, feminista i amb consciència de classe. Si busqueu el seu nom a la xarxa podreu conèixer-la millor del que jo puga explicar ací.
En 2012, amb vint-i-un anys, es va traslladar a Madrid per acabar els seus estudis universitaris amb una beca Sèneca. De forma paral·lela es va anar potenciant el seu vessant artístic i activista. Va completar els estudis en Ciències Polítiques amb un Màster en Política Internacional, però cada vegada estava més dedicada al món musical i va començar a fer concerts de forma professional.
Ana i el seu germà han sigut asmàtics des de ben menuts. També tenia moltes al·lèrgies alimentàries, a algunes fruites i diferents tipus de peix. El 28 de febrer de 2017 va quedar amb uns amics per a dinar, després volia fer un poc d’esport. Abans de començar va notar que alguna cosa no anava bé, li faltava l’aire i estava marejada. Va ser atesa pels serveis sanitaris d’urgència i traslladada a l’hospital Gregorio Marañón. Va faltar el dia 2 de març, als vint-i-cinc anys, per les complicacions del xoc anafilàctic que havia patit tres dies abans, possiblement provocat per la ingesta d’algun derivat del peix.
L’anafilàxia es defineix com una síndrome clínica de potencial risc vital caracteritzat per la seua ràpida instauració i les seues manifestacions a diferents òrgans i sistemes del cos. En aquest procés immunològic intervenen fonamentalment tres elements: l’al·lergen, la Immunoglobulina E (IgE) i les cèl·lules sanguínies (mastòcits i basòfils) que excretaran les substàncies responsables del quadre.
L’al·lergen és la substància que desencadena la reacció al·lèrgica en ser reconeguda per diferents cèl·lules del sistema immune. Aquestes secretaran gran quantitat d’IgE específica, que ja està formada perquè aquesta reacció apareix després d’haver-nos sensibilitzat una primera vegada contra eixe agent o un de similar. La IgE és l’encarregada d’activar els mastòcits i els basòfils perquè alliberen totes les substàncies que tenen al seu interior per lluitar contra l’al·lergen. Entre els diferents mediadors que s’alliberen destaca l’acció de la histamina, la quantitat de la qual és un dels principals factors que es relaciona amb la gravetat del quadre.
Els principals desencadenats d’aquest tipus de quadre són alguns tipus de fàrmacs i d’aliments, seguides de l’exposició al làtex i les picades d’insectes. Menys freqüents són, però també s’han de tindre en compte, els provocats pel fred o l’exercici físic. Les dones som més susceptibles a patir un quadre d’anafilàxia. I augmenta la gravetat en aquells casos en què s’han consumit antiinflamatoris o s’ha fet un esforç físic, ja que són situacions que augment per se l’alliberació d’histamina.
Les manifestacions més freqüents són les cutànies, en forma de picor, enrogiment i inflamació del teixit subcutani, que apareixen en un 90% dels casos. Les manifestacions digestives com les nàusees o la diarrea estan presents en un 30% dels casos. Els segueixen les respiratòries, en un 20%, com la congestió nasal, el broncoespasme o l’edema de laringe, en els casos més greus. Els signes més crítics com la hipotensió, les arrítmies o les convulsions apareixen en un percentatge molt menut dels casos.
Tot i que els casos més greus són afortunadament pocs, mai s’han de subestimar els primers signes i símptomes lleus d’un quadre agut d’al·lèrgia. El principal problema d’aquestes reaccions és la seua ràpida evolució i el seu correcte diagnòstic. El tractament en els primers minuts, principalment amb antihistamínics i, si és necessari, amb adrenalina, és crucial per a evitar les complicacions.
Les persones al·lèrgiques no hem d’alarmar-nos amb aquestes dades. Però és convenient no minimitzar el risc de l’exposició als potencials al·lèrgens i anar amb la major cura possible. Com diu la meua al·lergòloga molt sàviament, una reacció al·lèrgica no és greu fins que ho és.
Vull acabar amb el millor homenatge que se li pot fer a una poetessa, recordant els seus versos: «Desde que Prometeo les mostró el truco del fuego, sometieron nuestro ego desde Atenas a Estambul. / Tú y cuántos como tú contra estas dos titánides. / Corre ve y dile a aquel que no vamos a ser tan dóciles».
