Potser no ens ho plantegem, però quan assistim a un curs universitari rebem un coneixement que no arriba de manera automàtica al professor que el fa. En el cas del coneixement més fonamental, el temps de difusió pot haver estat més o menys, però, per ser més antic, n'hi ha hagut prou perquè s'estenga i arribe a totes les acadèmies. Quin ha estat el cas, però, de les grans teories del segle XX? Com que en aquest blog parlem de l'Univers Violent, i aquest està molt relacionat amb la teoria de la relativitat, ens preguntem com és que els nostres alumnes (i nosaltres) han rebut aquesta assignatura. En farem un breu tast, però, com veureu, es tracta d'una història interessant que es desenvolupa en un temps convuls i que certament mereixeria major atenció.
El text que llegireu sorgeix d'una conversa amb el professor Ramon Lapiedra, a qui agraïsc no només el temps que em va dedicar, sinó el seu exemple tant a les aules com fora d'elles. L'he completat parlant amb el professor Juan Antonio Morales, a qui també estic agraït.
La Relativitat ve de París
A finals dels anys cinquanta, el físic català Lluís Bel es trasllada a París per fer la seua tesi doctoral sota la direcció d'André Lichnerowicz, un dels grans noms de la relativitat general a meitat segle XX. Bel va treballar en diferents aspectes teòrics, com les ones gravitatòries i formalismes de la teoria. Uns anys després, en 1963, arriba al mateix grup el valencià Ramon Lapiedra, només acabar els seus estudis a Madrid. A París, Lapiedra va realitzar la seua tesi també sota la direcció de Lichnerowicz, tot i que una part rellevant del seu treball es va desenvolupar sota la supervisió de Bel.
L'any 1969, Lapiedra torna a Barcelona, però no té cap intenció de dedicar-se a la recerca, sinó més bé a l'acció política clandestina contra el règim nacionalista-feixista de Francisco Franco. Ben aviat, però, és detingut i ha d'eixir de la clandestinitat, fet que facilita la seua reincorporació a la vida acadèmica. En paral·lel, Lluís Bel i altres col·legues seus com Lluís Mas, s'incorporen a les noves universitats autònomes, Barcelona i Madrid, respectivament. Aquestes universitats són creades pel ministre d'Educació franquista Villar Palasí, amb intenció d'incorporar-hi investigadors espanyols que treballen a l'estranger. Cal afegir que el professor Mas, també deixeble de Lichnerowicz, es trasllada a la Universitat de les Illes Balears, tot creant un grup de recerca de prestigi que encara existeix.
El professor Lapiedra, marcat pel seu activisme polític, no s'incorpora a la Universitat Autònoma de Barcelona, en ser vetat. Així, ressegueix la seua activitat a la Universitat de Barcelona, on finalitza un segon doctorat en Física Teòrica en 1974. L'any 1978 aconsegueix una plaça a la Universitat de Santander, al mateix temps que el seu company Jesús Martín (deixeble de Bel a l'Autònoma de Madrid) l'aconsegueix en la Universitat del País Basc, en 1978. Per cert, encara perdura també l'escola relativista en aquesta universitat.
La relativitat a la Universitat de València
Finalment, en 1982, el professor Lapiedra s'incorpora a la Universitat de València, on es troba un grup d'investigadors que obrin els seus propis camins en els camps de la Cosmologia i l'Astrofísica Relativista, com els professors Joaquín Olivert, Miquel Portilla, Diego Sáez. Tots ells formats pel professor Llorenç Ferrer a la mateixa Universitat de València. O el professor José María Ibáñez, que havia fet la seua tesi doctoral sota la direcció del professor Ramon Canal, de la Universitat de Barcelona. Aquesta altra branca va sorgir de manera, podríem dir, més espontània, mitjançant l'estudi, comprensió, aplicació i desenvolupament de les teories.
Encara que la dedicació del professor Lapiedra com a rector d'aquesta universitat entre els anys 84 i 94 el manté apartat de la recerca, recupera després la seua activitat investigadora. En paral·lel es desenvolupa a la Universitat de València l'altra branca relativista, més enfocada als escenaris astrofísics en què la relativitat hi juga un paper rellevant, de la mà del professor José María Ibáñez. Tanmateix, deixem aquesta història paral·lela per a un altre dia.
El professor Lapiedra recorda la creació, pels professors Bel i Mas, dels 'Encuentros Relativistas Españoles' a finals dels anys setanta. En aquestes primeres trobades informals, em diu, la llengua de comunicació era l'escollida pel conferenciant, i s'hi parlava tant català com castellà, atesa l'evident catalanització de l'arribada de la Relativitat a Espanya. Una pelegrina associació d'idees em fa recordar, salvant distàncies i rellevància, que l'arribada del Renaixement a la península Ibèrica es va produir a través dels ponts establerts per la Corona d'Aragó amb Itàlia i, en particular, per la incorporació d'estils i maneres de fer de poetes com Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi.
I vet ací com l'alumnat de les Facultats de Física i Matemàtiques de la Universitat de València reben aquest coneixement encara avui.
