Aquest darrer mes de juny, ha estat notícia la reiterada observació d'un cadell d'ossa que al llarg de força dies s'ha deixat veure pels voltants de la carretera de la Bonaigua. Molts de curiosos s’han atansat per poder captar amb la càmera del seu mòbil la imatge o el vídeo que es fes viral a les xarxes socials, convertint a l'úrsid com a protagonista d'una atracció semblant a un espectacle de circ. La mobilització dels cossos de seguretat per a dissuadir no tan sols l'animal sinó els visitants curiosos em fa pensar fins on arriba el nostre desconeixement vers el comportament amb la fauna salvatge. Per molt que els pugui sorprendre, com a naturalista i amant del Pirineu, he volgut defugir de l’atracció i menys ser-ne partícip.
Amb la notícia encara calenta damunt de la taula, em ve al cap el record de la primera vegada que vaig veure l'ossa. Era un matí de finals de setembre de l'any 2014, acompanyant un reduït grup de quatre persones, en una de les travesses exigents de les Valls d'Àneu, que creua tota la vall de Comamala fins al poble de Cerbi. Vam emprendre el camí amb la primera llum del dia mentre ressonaven els brams dels cérvols que en plena època de zel posaven la sintonia al paisatge. Envoltats dels cims i la calma d’un territori excels, seguíem un camí sinuós i poc traçat que guanyava de mica en mica el gran desnivell inicial. Un grup d'isards trescava per un herbassar força pendís, que començava a rebre els primers raigs del sol. Entremig d’una petita torbera, de sobte ens va sorprendre el clàssic soroll de les petites pedres quan rossolen tartera avall. Ens vam aturar i vam girar els nostres caps, enlaire, on vam poder llucar un animal rabassut que amb moviments no gaire àgils s'enfilava costa amunt en una seqüència, que tan sols durà uns segons. Penso que aquella fou la millor imatge captada pels meus ulls, un miratge ple de realisme dins de les reduïdes circumferències dels binocles, que s'esfumava lentament dins la boscúria de coníferes. El lladruc d'un cabirol que potser alterat per la presència de l'ossa va baixar pendent avall, afegia emoció a un guió improvisat. El meu cervell va estar al llarg de molts dies rebobinant a càmera lenta aquelles passes d'uns dels mamífers més sensacionals del Pirineu. No ens calia fer-ne ressò, ni cap cita al facebook, tan sols vaig donar la dada precisa als companys que aleshores s’encarregaven del programa de seguiment. No calia res més, una imatge pel pensament, sense paraules.
L'ossa (Ursus arctos), en femení, tal com es coneix al Pallars (sigui mascle o femella), és un mamífer que al llarg dels segles ha tingut un veritable protagonisme al Pirineu, en una història farcida de mites i llegendes, una espècie que va fregar l’extinció i que ara es manté ben viva amb una població d’una setantena d’exemplars a tot el Pirineu. Una nova mirada focalitzada sovint al conflicte generat, potser (sota el meu humil parer), de no haver fet les coses ben fetes en el seu moment.
De la crònica d'un extermini, que tan bé relata Eugeni Casanova al seu llibre, a una realitat que ens toca viure. Caldrà cercar estratègies per gestionar bé situacions com les viscudes aquestes setmanes. Tant de bo, que els actuals gestors del projecte, trobin el desllorigador al conflicte d’aquesta història de seducció i dissensió amb una mirada sempre oberta al diàleg i a l’opinió dels habitants del territori.
